Pacte fiscal, qui dubta del benefici que pot aportar a Catalunya?

Probablement, si es pogués triar, ningú no escolliria pagar impostos, però, ho vulguem o no, això és inevitable. Una altra cosa és pagar impostos i que aquests marxin cap a altres zones de l’estat i no es distribueixin directament en el territori dels catalans –contemplant l’aportació per solidaritat que correspongui–.

Per tant, ¿és estrany que la Generalitat de Catalunya vulgui, a través de l’Agència Tributària de Catalunya, recaptar, gestionar, liquidar i inspeccionar tots els tributs estatals suportats a Catalunya, i dotar-la de plena capacitat i atribucions per a l’organització i l’exercici de les seves pròpies funcions?

La resposta és contundent: no. Hauria de ser així, tal com tenen a Euskadi i a Navarra.

Us heu preguntat mai com és possible que hi hagi partits polítics a Catalunya que no vulguin un model de finançament bilateral i que Catalunya no pugui administrar la seva pròpia hisenda?

La resposta, amb un nou exemple. Fa pocs dies s’ha descobert que, des de fa disset anys, el govern central regala l’IVA de les exportacions de la planta de producció de Volkswagen de Navarra. Uns quatre-cents milions d’euros cada any. I com s’ha resolt? Doncs amb un nou acord del conveni econòmic a dues bandes, i la comunitat foral continuarà mantenint la major part de l’IVA recaptat. És a dir, prop del 10% del pressupost de la comunitat generosament cedit des del govern de l’estat.

La democràcia permet que al Parlament de Catalunya hi hagi partits espanyolistes, que es desentenen d’un pacte fiscal just, similar al que tenen els bascos –per cert, amb el suport de socialistes i populars a Euskadi i Navarra–, fent apologia de la por i preveient perills i mals que només ells veuen (voldria pensar que també n’hi ha de sensats que pensen diferent).

La resposta només pot ser tenint aspiracions de grandesa, d’aprofitament, sense fotre brot i d’insolidaritat. Sí, sí, d’insolidaritat. I només es pot veure així des de la “poltrona” del govern de l’estat. El PP, quan ha manat, sempre ha fet el mateix, i el PSC, també. O sigui que ara no és d’estranyar que hi hagi dirigents socialistes que dubtin cap a quin costat decantar-se.

¿Sabeu que Catalunya té un dèficit fiscal -entre els anys 1986 i 2009- de 289.724 milions d’euros, o sigui, una mitjana del 8% del PIB català?

D’aquí a pocs dies tots els partits (CiU, ERC, ICV i una majoria de població –segons les enquestes– ja estan per un concert econòmic just) hauran de posicionar-se i obtenir un ampli acord català. Aquí només s’admeten dues alternatives: a favor de Catalunya o en contra de Catalunya.