L’heroi de l’arc i les fletxes

Probablement haureu pogut veure, escoltar o llegir, que en Robin Hood era un personatge fruit d’un llegenda anglesa, que tenia unes molt bones habilitats amb l’arc i les fletxes. Aquest personatge es va fer famós per robar als rics i lliurar-ho als pobres, en una constant lluita contra la injustícia i la tirania de l’edat mitjana.

No deixa de ser una llegenda que podia utilitzar-se tan pel bàndol dels pobres, fent-lo heroi de les seves accions, com pel bàndol dels nobles, donant-los excuses per més esforços i represalies.

Potser estareu d’acord amb el fons de la qüestió. És a dir, amb aquesta lluita llegendària contra les injustícies del món. I potser també estareu en contra de les formes: robar i matar a uns per satisfer a uns altres. No es diferencia gaire dels mètodes del tirans del moment.

Inevitablement m’ha passat pel cap el cas de la població de Marinaleda i del seu alcalde (i diputat al Parlament d’Andalusia) encapçalant a un centenar de veïns i veïnes, assaltant dos supermercats de la zona, amb l’objectiu de robar aliments de primera necessitat per repartir entre els més necessitats.

Quan llegeixes la notícia et quedes perplex que això pugui succeïr i penses què pot haver arribat a passar allà per què un alcalde, i alhora diputat, hagi de recórrer a encapçalar i excitar aquestes estratagemes, pròpies de revolucions civils o revoltes socials com està succeïnt en països en guerra.

Fent un seguiment de la premsa i de les xarxes socials d’aquests dies, us podeu trobar tan a defensors afèrrims que el tracten com l’heroi de l’arc i les fletxes de l’edat mitjana, com a contraris per les accions realitzades per un representant del poble, o sigui per un polític.

Al final de l’assalt, negociació amb el supermercat i tot arreglat. El supermercat “fa el donatiu” dels 12 carros d’aliments valorats en uns 1000 euros. I és llavors quan sorgeixen algunes preguntes:

Quan s’acabin aquests queviures, hi tornaran? És el que volien?

Haurà estat només un “escalfament” del moment?

No podien haver negociat sense fer soroll, com ho han fet alguns ajuntaments catalans?

Un home que porta 33 anys fent d’alcalde i, a més, és diputat, no li passa res més pel cap que accions d’agitació per ajudar a sortir de la crisi (sembla que ja n’havia fet d’altres de similars)?

Si es consideren estafats o robats, què ens podem considerar els catalans vers les polítiques fiscals de l’estat? Hauríem d’assaltar el banc d’Espanya, la Moncloa o el Congrés?

Sens dubte convé una reflexió àmplia i generalitzada per poder analitzar el perquè s’arriba a situacions com aquesta.