Normalitat, per a qui?

Una paraula que pot significar molt o molt poc i, sigui com sigui, impacta diferent.
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, indica “qualitat de normal”, i aquesta, amb les definicions: que no es desvia d’una norma establerta; que no es separa del seu estat natural o curs natural, i que és conforme al tipus més freqüent o ordinari. També existeix alguna altra accepció però no s’adiu amb el que explico.

Variants de “normal”

És evident que per a cada persona i context diferent es poden trobar variants molt poc “normals”. Vegem-ho amb alguns exemples.

En temps de pandèmia

En aquesta etapa que hem viscut de pandèmia –podem parlar de post-pandèmia o encara no?– la frase “tornar a la normalitat” segurament no tindria massa discussió i majoritàriament es podria considerar com el retorn a la situació de pre-pandèmia de cadascú, fos la que fos.

A la feina

Suposem un altra cas com ara una situació laboral. Quan una persona està treballant en una empresa des de fa temps i s’ha acostumat a uns horaris, a unes tasques concretes, a uns dirigents, a uns companys, .., i, en resum a una rutina, aquesta és la seva “normalitat”, sigui alegre o trista.
Sortir d’aquesta rutina seria trencar la normalitat. Suposem que l’empresa canvia a la persona de departament i que, determinades tasques, les deixarà de fer per assimilar-ne de noves. Podríem dir que hi ha un canvi d’una normalitat a una altra. En el cas que el canvi el percebi com a positiu haurà adquirit una nova normalitat, plaent. En canvi, si la percepció és de substitució per una persona més preparada, més jove i ho veu com a una distància, un arraconament o una substitució, amb tota probabilitat tindrà una nova normalitat que percebrà negativa i enyorarà la “seva” normalitat.

Resiliència

Es pot optar per la resiliència i afrontar la situació desfavorable i reconduint-la de forma positiva, o bé per una situació negativa i derrotista.
Ara bé, si una empresa acomiada directament a un empleat, aquest pateix un canvi brusc de normalitat i, com a mínim, genera ràbia i tristor, tot i que sempre poden existir compensacions que facin més dolça la sortida.
En tots els casos, sempre tenim la “nostra pròpia normalitat” assumida com a referent.

Comparem?

Però que passaria si la comparéssim amb la “normalitat” d’una altra persona?
Imaginem que una persona viu amb l’esperança de tornar a la normalitat pre-pandèmia. Però de cop, arriben a casa seva, al seu carrer, a la seva ciutat, uns estranys que l’amenacen i violenten fent-los sortir de la seva normalitat per marxar i esquivar, precipitadament, la mort. En un obrir i tancar d’ulls s’hauran quedat sense feina, sense llar, etc. Haurà perdut la seva normalitat en molts aspectes i segurament voldrà recuperar les petites “normalitats” de mica en mica encara que siguin molt minses.

Les guerres, la pobresa, el capitalisme desfermat, …

Trobar una llar que l’aculli. Estar resguardada del fred. Poder dormir en un llit. Dutxar-se. Menjar calent. És el que nosaltres podríem pensar que és el mínim, la normalitat de “partida”.
Quanta gent tenim a prop o lluny que ànsia tenir una normalitat d’aquesta mena?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.