Normalitat, per a qui?
Una paraula que pot significar molt o molt poc i, sigui com sigui, impacta diferent.
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, indica “qualitat de normal”, i aquesta, amb les definicions: que no es desvia d’una norma establerta; que no es separa del seu estat natural o curs natural, i que és conforme al tipus més freqüent o ordinari. També existeix alguna altra accepció però no s’adiu amb el que explico.
Variants de “normal”
És evident que per a cada persona i context diferent es poden trobar variants molt poc “normals”. Vegem-ho amb alguns exemples.
En temps de pandèmia
En aquesta etapa que hem viscut de pandèmia –podem parlar de post-pandèmia o encara no?– la frase “tornar a la normalitat” segurament no tindria massa discussió i majoritàriament es podria considerar com el retorn a la situació de pre-pandèmia de cadascú, fos la que fos.
A la feina
Suposem un altra cas com ara una situació laboral. Quan una persona està treballant en una empresa des de fa temps i s’ha acostumat a uns horaris, a unes tasques concretes, a uns dirigents, a uns companys, .., i, en resum a una rutina, aquesta és la seva “normalitat”, sigui alegre o trista.
Sortir d’aquesta rutina seria trencar la normalitat. Suposem que l’empresa canvia a la persona de departament i que, determinades tasques, les deixarà de fer per assimilar-ne de noves. Podríem dir que hi ha un canvi d’una normalitat a una altra. En el cas que el canvi el percebi com a positiu haurà adquirit una nova normalitat, plaent. En canvi, si la percepció és de substitució per una persona més preparada, més jove i ho veu com a una distància, un arraconament o una substitució, amb tota probabilitat tindrà una nova normalitat que percebrà negativa i enyorarà la “seva” normalitat.
Resiliència
Es pot optar per la resiliència i afrontar la situació desfavorable i reconduint-la de forma positiva, o bé per una situació negativa i derrotista.
Ara bé, si una empresa acomiada directament a un empleat, aquest pateix un canvi brusc de normalitat i, com a mínim, genera ràbia i tristor, tot i que sempre poden existir compensacions que facin més dolça la sortida.
En tots els casos, sempre tenim la “nostra pròpia normalitat” assumida com a referent.
Comparem?
Però que passaria si la comparéssim amb la “normalitat” d’una altra persona?
Imaginem que una persona viu amb l’esperança de tornar a la normalitat pre-pandèmia. Però de cop, arriben a casa seva, al seu carrer, a la seva ciutat, uns estranys que l’amenacen i violenten fent-los sortir de la seva normalitat per marxar i esquivar, precipitadament, la mort. En un obrir i tancar d’ulls s’hauran quedat sense feina, sense llar, etc. Haurà perdut la seva normalitat en molts aspectes i segurament voldrà recuperar les petites “normalitats” de mica en mica encara que siguin molt minses.
Les guerres, la pobresa, el capitalisme desfermat, …
Trobar una llar que l’aculli. Estar resguardada del fred. Poder dormir en un llit. Dutxar-se. Menjar calent. És el que nosaltres podríem pensar que és el mínim, la normalitat de “partida”.
Quanta gent tenim a prop o lluny que ànsia tenir una normalitat d’aquesta mena?
