Un gran mestre

Qui hagi passat pel Col·legi Sant Ramon de Vilafranca possiblement recordarà a un dels homes religiosos que ha marcat durant una llarga època als escolars: el pare Sebastià Pérez.
Segurament alguns el recordaran pel seu fort caràcter, exigent, molt exigent, i que sovint acabava desesperant a alguns alumnes. En diferents èpoques alguns crits, ridiculització en públic i alguna plantofada havia repartit. Èpoques en les quals això es permetia, clar.

Exigència i respecte

I això provocava un excessiu respecte i alhora algunes pors. Mai n’havia patit d’excessiva por al seu costat. Sempre paciència, explicacions de com fer-ho i motivació per continuar avançant. Em van agradar els seus aprenentatges i penso que ha influenciat molt a la meva vida.
La seva exigència, la seva pròpia autoexigència, era sabuda i es podia apreciar en tots els actes de la seva vida.
D’ell en vaig aprendre molt: el dibuix a ma alçada, les perspectives, les làmines de dibuix tècnic. Uf! Mare de déu quins records! I alguna vegada plors després de vessar una minúscula gota de tinta xina en aquella làmina quan just acabaves de completar i que t’obligava a tornar a començar –els retoladors tècnics o “rotring” van aparèixer en el meu darrer curs a l’escola però el seu preu era superior a les possibilitats de casa–.

Dibuix i escultura

Ves per on aquelles peces geomètriques, amb interseccions, angles, talls i mecanitzats em van servir quan estudiava enginyeria, 6 anys més tard d’haver-ho après amb ell.
Un cop finalitzada la meva escolarització al Sant Ramon, hi vaig continuar en contacte a través de l’hoquei, del torneig de l’enxaneta o d’alguna visita que li havia fet.
En un recull d’anècdotes, fotos i vídeos per una trobada d’exalumnes que vam celebrar al 2011, vaig tenir l’ocasió de fer-li una entrevista. El director de l’escola d’aquell moment em va dir: “no sé si voldrà, no li agraden massa les visites”. Però hi va accedir i vam poder xerrar una estona i gravar algun tros de vídeo al seu taller.

Llapis i taller

Em deia que una de les eines que més li agradaven era el llapis. Per dibuixar. Ell, que també havia fet escultures –precioses, per cert– m’indicava que n’havia après d’un mestre que li repetia sempre que “s’ha de saber dibuixar molt bé per poder fer una escultura ben real”.


Un home sincer, íntegre amb la seva consciència, auster, pulcre i exigent en sí mateix.

Un gran mestre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.