Empatia i respecte
Avui vull tornar a explicar una història del meu amic Paco. Aquest cop l’he rebut per correu electrònic i, de fet, dues vegades, perquè a la primera es va deixar la meitat de coses per dir-me. Ja passa quan tens pressa: et deixes d’enviar l’adjunt o just quan acabes de prémer el botó d’enviar, et venen al cap altres coses que també volies haver dit. El cas del Paco és més senzill: és més un home de parlar que d’escriure i no està avesat a utilitzar l’ordinador (el va ajudar el seu nebot, Pere).
Em deia: “Hola Jordi. Fa dies que volia parlar amb tu. La gent que em coneix de debò m’ha preguntat algunes vegades si sóc jo la persona de la qual parla el 3 de vuit de tant en tant. Jo els vaig dir que si, que sóc jo, que conec a una persona que té una manera d’escoltar a la gent i d’argumentar les coses que em fa veure altres possibilitats que sovint convé saber que existeixen” –que maco quan et tiren floretes!–.
Centrava el seu text en la situació política actual a Catalunya.
“Després d’aquesta destrossa electoral a les europees he vist que realment no es pot continuar sent socialista defensant la teva terra, els teus interessos, quan hi ha un altre socialisme, dit espanyolista, que va en contra meu per afavorir a uns altres”. “Ho veig –em deia– com les antigues situacions de submissió: l’amo i l’esclau. Evidentment així no es pot seguir! Convé la separació del partit i que la part socialista catalana s’uneixi i reforci la posició del President Mas per aconseguir la independència catalana”. A més, ara amb això de canviar de rei, m’agradaria saber què en penses de tenir a una família per sobre del bé i del mal, subvencionada amb els nostres esforços , amb la pròpia preservació i herència com a fita. No hi ha dret”, em deia.
Paco –li responia ràpidament mentre li comentava veure’ns més endavant– desitjo que et serveixi per anar pensant mentre no ens puguem veure en persona.
Com bé saps, porto unes setmanes viatjant per diferents països i cultures de l’orient. Al Japó, concretament, tenen una visió de fer les coses molt diferent. Si ja sé que em diràs que amb uns pocs dies no es pot conèixer un país o una cultura, però, puc dir-te que hi ha coses que sorprenen al primer moment. Una d’elles és el respecte per la comunitat. Majoritàriament els individus de la societat catalana, de la castellana, de l’europea en general i, de fet, possiblement de la mundial –ho desconec i no m’atreveixo a confirmar– basen les seves decisions en la seva pròpia satisfacció i plaer. Vaja, són individualistes. Això contrasta amb la cultura japonesa doncs tenen com a premissa respectar, protegir, conservar i mimar el que és comunitari per sobre del que és individual. L’individu forma part del col·lectiu, per tant, per definició, respecta i protegeix la part de comunitat. Tenen una visió positiva de les coses. I no és que siguin bonifacis, el seu respecte i afany per la millora de la vida els fa ser així. No poden oblidar-se d’altres problemes que també pateixen, però els fa extremadament sensibles a la comunitat. D’entrada l’empatia és la base sobre la qual construeixen la seva vida.
Paco, entendràs que hagi fet un resum del teu correu i hagi interpretat una part del que volies dir. Quedem per una trobada formal. Rep una abraçada.
