La vida continua
Els dies passen i malgrat la recerca insistent de la humanitat en aturar el procés d’envelliment, ens fem grans i això no hi ha qui ho aturi. Així està establert i millor que continuï sent així. Cada dia trobem mostres d’aquest fets. Si partim de l’edat juvenil, quan comences assortir amb els amics, amb les amigues, amb una amiga, les festes, quan demanes als pares per arribar una mica més tard, quan trobes la primera feina (això potser ha canviat una mica ara), quan entres en l’època de casaments perquè els teus amics i amigues es casen (o s’ajunten) i ho celebrem plegats, quan arriben les primeres nits sense dormir perquè han arribat a casa els primers plors fruit dels dos i sense saber com reaccionar, quan arriba el segon i aquí ja comences a saber perquè ploren, o quan arriba el tercer i aquí ja no el sents plorar, i quan veus que aquells que consolaves entre els teus braços creixen i marxen del nius.
Bé, unes quantes formes d’adonar-se’n que la vida passa i que no s’atura.
Una altra és veure-ho des del punt de vista dels que t’han portat al món. Recordo que quan era petit, anàvem a casa dels avis (en el meu cas no vivia amb ells, cosa molt normal en aquella època i que sembla que torna) i veies als avis com a persones grans. Tot just devien tenir seixanta anys o potser alguns més depenent dels avis. Els veies sempre vestits de negre, amb faixes, mocadors del coll, espardenyes d’estar per casa … Em venen molts records. L’etapa que els avis es fan grans i un dia l’un i un altre dia l’altre, decideixen deixar-nos i te n’adones que ja no ets el nen petit, que has crescut i madurat una mica. Bé, penses, no n’hi ha per tant, són els avis que ens han deixat perquè eren grans.
Però de mica en mica van passant els dies i els anys i arriba a un punt que ja no són els avis sinó que són els pares i tiets, els veïns de la mateixa edat que els pares, o els seus millors amics, els que van marxant.
“Llei de vida” diuen. Cert. Tan de bo sempre fos així: que ens deixessin primer els més grans. No hi ha dret i és una terrible situació quan es trunca la vida en un infant, un jove o un adult sense haver viscut un cicle complert, per dir-ho d’una forma simple i planera.
Fa uns dies era la mare qui anava a fer companyia al pare. Em venen molts records al cap i sobretot després de veure amics seus, de la infància o joventut, amb els que havíem compartit molts moments, com s’han fet també grans. Ens hem fet grans. I ara, som nosaltres la baula al capdamunt de la cadena.
Amb poques hores de diferència arribava al món un nou infant de la neboda gran de la família, com si vingués a emplenar l’espai desocupat.
És així, la vida passa, el temps passa i la vida continua.
