Incompetència professional, 10 regles

Fa uns dies que llegia un article que parlava de les deu regles que utilitzen els incompetents professionals, i que, ben articulades, sovint arriben a posicionar als menys capacitats a llocs de decisió.

En el món professional hi podem trobar un reflex immediat. Ara bé, segur que en el món de la cultura, de l’esport, de l’oci, de les organitzacions del tipus que siguin, de les entitats públiques i de les privades, de la política, etcètera, en trobarem nombrosos casos.

Estareu d’acord amb mi que recorda el Principi de Peters, que ve a dir que les persones fan bé la seva tasca en el seu nivell jeràrquic, que poden anar assumint càrrecs i responsabilitats fins que són promocionades a un nivell superior en el qual queda palesa la seva incompetència.

Posem, per exemple, que tenim un aprenent de cambrer d’un restaurant d’un prestigiosa cadena hotelera. Aquesta persona pot aprendre molt ràpid la seva feina i pujar al següent nivell per a ser cambrer oficial. Suposem que també és bo fent aquesta feina i que, temps més tard, puja a responsable de sala d’un dels torns de cambrers. Amb més temps i bon fer, segurament encara podrà fer bé la seva feina. I així anar fent fins arribar a un punt, el qual, no estarà suficientment preparat o li vindrà molt gran el nivell assolit. Imaginem-nos que assumeix el càrrec de maitre. Potser sabrà atendre molt bé als clients, però potser no sabrà gestionar als seus cambrers. Aquest serà el seu punt d’incompetència segons Peters.

De ben segur que trobareu exemples en el vostre entorn. Però ara m’interessa més indicar-vos aquestes deu regles que havia trobat i que són de baixa moralitat.

1a. Culpabilitzar als demés. Passi el que passi, sempre hi haurà una altra persona a la qual se li podran traspassar tots els mals, per molta o poca responsabilitat que tingui. És la clàssica situació de “pilotes fora”.

2a. Apropiar-se i aprofitar-se dels èxits dels demés, o el que vindria a ser el mateix: “posar-se les medalles”.

3a. Negar-ho tot compulsivament. Dir que no s’ha fet res, que tot és una trama per anar en contra d’ell i de la seva honestedat, malgrat hi hagi proves evidents que no sigui així.

4a. Evitar declaracions i no donar la cara. Es complementa perfectament amb l’anterior, sobretot si s’ha fet alguna cosa que motiva l’acusació. Millor no dir res i passar de llarg.

5a. Conxorxar-se amb falsos testimonis. Els “amics de l’ànima” que estan disposats a mentir-ho tot per alliberar-te de la teva culpa. Els incondicionals de sempre!

6a. Fer declarar a altres. Si les dues regles anteriors no han servit, que millor que fer declarar a terceres persones? Si a més són ximpletes, millor, acabaran aburrint a tothom.

7a. Utilitzar un advocat. Quan cap de les darreres regles funciona, un home de llei, que pugui contestar evitant preguntes o paranys punyents i “sortir per la tangent”.

8a. Fer-se el Sant. O de forma més planera: fer-se l’imbecil o el tonto. Esperant la commiseració d’altri i demostrant que com que és una bona persona, mai faria res, perquè és incapaç pobreta, mai fa mal a ningú. No pot haver-ho fet ella.

9a. Atacar al rival. Ja ho diuen la millor defensa és un bon atac. Per tant, tirar pedres a la teulada de l’adversari, récorrer al seu passat, a una situació que tingui compromesa, i pressionar-lo fins que deixi de tocar-te els nassos a tu.

10a. Inventar-se un complot. Si finalment no s’ha obtingut resultats, fer anar el magí per confabular-se una història rocambolesca on hi sorgeixin elements que no hi tenen res a veure i s’hi puguin afegir acusacions, difamacions, etc.

Qui no s’ha trobat en alguna situació d’aquestes en la seva vida?

Per tant aneu en compte amb els professionals de la incompetència i qui tingui cua de palla …