Totes les masses, piquen

Aquest diumenge, a casa varem sopar d’hora i un cop feta la tertúlia familiar habitual, vaig quedar-me a veure el reportatge “El preu de ser els primers” de la sèrie 30 minuts de TV3 –exce·lent, per cert–. Això m’ha portat a fer aquest article.

Els que el vareu veure com jo, desconec si us va passar el mateix. Però a mi, a mida que anaven avançant les imatges, anava pensant amb el contrast de la situació d’aquí.

El reportatge tracta dels canvis en el sistema educatiu que estan portant a terme, des dels anys setanta, a Corea del Sud. Amb una política gubernamental molt concienciada en donar el tomb a la seva situació (7 de cada 10 no sabien llegir), però, sobretot, amb un impuls i recolzament agoserat de les famílies. Un estímul de competició desmesurat i un afany per ser els millors al preu que sigui, que, per a mi, els fa o els farà infeliços.

Al començar s’explica l’evolució creixent que han tingut en l’ensenyament de l’alumnat. Només cal veure els resultats: el 80% de joves tenen formació universitària.

Després s’endinsa en el que anomenen “cap de setmana de sobreesforç i competència educativa”, on els objectius bàsics són estimular als nens de primària, per aprendre a superar i a valer-se per si mateix, sota unes estrictes activitats paramilitars. Tres dies i tres nits incomunicats, vestits de soldat, sotmesos al règim marcial per “anar més enllà dels seus límits”.

Surten nens plorant i angoixats, i penses: que mesquins són els pares que els fan patir aquest tràngol. D’altres que ho superen.

Posteriorment veiem la vida diària d’una jove adolescent. Bé, dic vida, per dir alguna cosa. Es lleva a les 6 del matí. A quarts de vuit entra a l’escola pública i en surt a les 6 de la tarda. Es queda a estudiar a l’escola fins aproximadament a les 10 del vespre. Moment el qual, la mare la recull i l’acompanya a classes particulars a l’altra punta de la ciutat. Hi entra prop de les 11 de la nit. Arriba a casa a la 1 de la matinada. Aquell dia haurà fet una jornada de 19 hores de treball i només n’haurà dormit 5. Així quatre dies a la setmana.

La mare, cofoia, encara dubte si aquelles 5 hores de son no podria aprofitar-les. Per si de cas, li posa un CD d’història en anglès mentre s’adorm. El seu objectiu no és treure únicament bons resultats sino ser els millors. Jo estaria ko a la segona frase!

En el cas dels estudiants de primària la cosa s’hi assembla bastant. A l’estiu, estudiar, estudiar i estudiar.

La família viu obsesionada en la preparació constant, en la superació continua, per aconseguir ser els millors.

Un grup de noies adolescents reconeixen que tenen molts moments de decepció, de plors. En canvi, tenen poques hores de diversió. Admeten que estan perdent la seva adolescència. No obstant estan convençudes que és l’únic camí. Un camí que les portarà a treballar 15 hores al dia, buscar una segona feina per pagar les classes particulars dels fills que puguin tenir –dubto que tinguin massa temps per fer-los– i que els deixarà, com a record d’infantesa, els sacrificis fets i no les estones jugant amb les amigues i amics.

La pressió dels pares és molt forta. Tan, que alguns fills i filles en pateixen les conseqüències amb malalties despressives, estrés i transtorn del son. L’índex de suicidi entre els joves creix cada any.

L’anècdota familiar: un cop a la setmana surten per sopar tots junts.

I la reflexió:
Contrast. Fort contrast amb la situació d’aquí. També tenim una societat competitiva però sense arribar a l’extrem obsessiu d’aquests sudcoreans. Potser aquí manca més capacitat d’esforç. Allà els sobra.

Segurament hi ha coses positives en tot aquest procés formatiu tan bèstia, però aquest ritme trepidant tan desmesurat no pot ser bo. Els nens i nenes han d’estudiar i fer els deures, però també han de jugar. Els adolescents han de concentrar-se en els estudis, però també han de créixer amb l’esperit i els sentiments. I els universitaris han de ser bons estudiants per a tenir una societat de prestigi, però també han de gaudir fent esport, sortint de festa i palpant la realitat.

Per això, com que totes les masses piquen, cal aplicar el senderi i buscar l’equilibri, com en totes les coses. Perquè estem en un món on tot tendeix a l’equilibri.

Si voleu fer un cop d’ull al reportatge, el podeu trobar a: http://www.tv3.cat/videos/3898594/El-preu-de-ser-els-primers