El negoci del segle: lladres sense gana

Recordem de pares i avis del nostre entorn rural que en algun moment explicaven casos de robatoris als seus camps, sobretot de fruiters, i diferenciaven els tipus de lladres i de robatoris. Així tenien una consideració pels casos en els quals, el lladre robava per poder menjar, i si enganxaven al suposat lladre mentre els estava prenent els préssecs de l’arbre, en el cas que només fossin dos o tres fruits, tenien compassió i, sota l’avís de “no ho facis més”, el deixaven marxar classificant-lo de “lladre per gana”.

Però hem viscut i vivim una actualització contínua, i lladres i robatoris han canviat. Abans es podia sentir a parlar d’algun cas, però ara, els “lladres per gana”, han desaparegut del tot.

Trobem que en l’argot empresarial hi ha situacions que contrasten amb aquesta “vida fàcil” del lladre.

El mercat creixent, el marge de beneficis, el baix o nul risc, etc., són algunes paraules que trobem en el món empresarial i que, depenent de com vagin, obliguen a prendre decisions a les empreses per modificar les seves estratègies de venda.

Si en el món del robatori hi ha un “mercat creixent” vol dir que poden col·locar fàcilment els objectes robats perquè algú els accepta.

Si la inversió en material i temps (pel robatori) és baix, creix el marge de beneficis que aporta la venda o tràfic del producte, i, alhora, esperona el lladre a continuar.

I si la policia, de tant en tant, l’enxampa però acaba sent només un “tràmit d’unes hores”, el risc acaba sent “assumible”.

Segur que podem afegir altres “motius” per robar (l’enveja, la cobdícia, la peresa, etc.) amb símils a altres mons.

I es roba de tot, des de mandarines, cable elèctric, reixes de claveguera o ampolles de detergent (com una recent onada de robatoris que pateixen als EEUU), benestar i seguretat als treballadors, un sou digne, una feina digna, etc.

No fa massa temps llegia que van enxampar una xarxa de lladres que robava cable de coure. També hi van implicar alguns centres de reciclatge, foneries, etc., relacionats directament amb la comercialització del coure. Sembla evident que si no hi ha “mercat” no hi ha estímul. I evidentment sino hi ha uns valors basats en l’honradesa, l’esforç i el respecte aquest desig de “robar” és més fàcil d’assumir.

Però sembla que això no acaba i, al revés, s’incrementa.

Són coses que no s’entenen. Deu ser estratègia del “mercat”!