Shoah

Aquesta setmana passada vaig ser una de la trentena llarga de persones que vam seguir amb entrega la projecció de Shoah al Vinseum.

Com segurament sabeu, Shoah és un documental sobre l’holocaust nazi i la persecució i genocidi contra el poble jueu que es va dur a terme a Europa fins a la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Extermini

Si bé es parla d’un extermini d’entre cinc i set milions de persones assassinades pel règim nacionalsocialista alemany, les xifres podrien quedar curtes.

És un documental al qual has d’anar degudament preparat: ja m’havien indicat que era molt dur i que feia pensar molt més enllà del que s’hi podia veure o sentir. El fet de dividir-lo en tres parts de tres hores i escaig i de projectar-lo durant tres dies consecutius ajuda a pair la tragèdia i, d’alguna manera, alleugereix la seva càrrega emocional. Es clar que els pensaments també es mantenen vius durant més temps!

La veritat és que entre la preparació psicològica, el seguiment de la projecció, les mirades i breus comentaris dels assistents al sortir i el confinament, ha estat una setmana molt dura.

Marxava cap a casa amb el cor encongit i pensant en les barbaritats que s’havien arribat a fer durant tants anys, a tantes persones, amb total impunitat i sense que ningú més s’immutés per res. 

El documental

El documental, del director francès Claude Lanzmann, es va estrenar l’any 1984 i el va estar gravant durant onze anys. Les condicions de gravació i tecnològiques d’aquells anys eren molt precàries, però ajuden a situar-se en aquells moments de postguerra, fredor i misèria arreu. 

Els testimonis que hi participen (supervivents jueus, botxins nazis o immutables polonesos) son clau per visualitzar aquella realitat tan fosca i crua alhora.

Tristor i impotència

Durant la projecció es percep una enorme tristor de forma constant –no pot ser d’altra manera–, i en determinats moments es veu àmpliament superada pels plors, la impotència i el bloqueig que provoquen els records als testimonis, fins al punt de demanar al director d’aturar la gravació i no continuar.

El documental és extremadament expressiu: llargs trens que tarden en passar, record de melodies en un trajecte pel riu, imatges i paisatges de camps, els gettos, els diàlegs amb persones no afectades (poloneses principalment), etc. 

Una de les evidències que el director deixa palès és que no es tracta de ficció, i que les gravacions estan fetes tal com es trobaven en aquells moments, uns 30 anys després de la finalització.

Similitud amb l’actualitat

La cruesa del documental fa pensar molt en el món actual i el ressorgiment d’individus –i col·lectius– feixistes, i en com va arribar a esdevenir-se aquell extermini després de la persecució i submissió del poble jueu durant tants anys per tot arreu. 

Per reflexionar

Un documental totalment recomanable que ens ha de fer reflexionar pel futur i pel present.

Gràcies Vilapensa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.