Interpretació particular de la llegenda de Sant Jordi

El relat sobre la llegenda de Sant Jordi que trobem al Costumari Català de Joan Amades permet, utilitzant metàfores, fer-ne una interpretació que encaixa a l’actualitat.
Heus aquí la meva entre els parèntesis.
Feia temps, molt temps (anys, prop de tres-cents anys) que assolava els voltants de Catalunya un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar (de la força dels exèrcits), volar (de la complicitat dels exèrcits d’altres països) i nedar, i tenia l’alè pudent (una boca anomenada majoria absoluta), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l’aire (asfixiava econòmicament), i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats (comerç de proximitat) i de les gents (petita i mitjana empresa) i per tota aquella contrada regnava el terror més profund (no tindreu pensions, sortireu del sistema solar, etc.).
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona (cada any, tots els impostos) que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret (aneu produïnt, aneu). Van assajar el sistema i va donar bon resultat (estatut, peix al cove, pacte fiscal, etc); el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge (no és difícil trobar alguns partits defensors del monstre). Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort, seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps (anys de repressió, dictadures i, ves per on, democràcia), i el monstre se’n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans (treballeu, treballeu que la civada per nosaltres guanyareu –interpretació del ball de la civada, cançó popular catalana–).
Però vet-ho aquí que un dia la sort (sort o desgràcia?) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (des d’allà diuen: la crisi ens enfonsa; no esteu produint tant; sou poc solidaris). La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra (Generalitat i altres institucions catalanes), i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la (Diades Nacionals, senyeres i estelades, etc), però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (Catalunya es manifestava reivindicant els seus drets i l’opció a una consulta popular pel dret a decidir).
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller (el poble de Catalunya), cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, doncs per allà hi rondava una fera que així que el veiés en faria xixina.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella (sense pagar els pactes establerts, escanyant econòmicament, atacant la llengua Catalana, etc, –aquí podeu afegir el que vulgueu i no us equivocareu massa–) i amb gran goig del cavaller la va escometre.
De moment estem en aquesta fase. El cavaller Sant Jordi està lluitant durament per evitar que el monstre acabi menjant-se la donzella i la resta del poble.
Aquesta interpretació permet que cadascú finalitzi el relat. El futur de Catalunya està a les nostres mans i tots som Sant Jordi i volem llarga vida a la donzella.