Preguntes que un es fa
Aquests darrers dies hem viatjat al futur amb algunes noticies que han aparegut a la premsa. Per una banda ha tornat la missió espacial del programa Artemis. Si home, aquesta nau espacial de prova que anava a la Lluna i tornava, per comprovar el retorn i entrada a l’atmosfera tot pensant en establir alguna colònia d’humans al satèl·lit de la terra.
Una de les preguntes que em faig és si faran una tria del personal que hi hauria d’instal·lar-s’hi quan, un cop fets tots els assajos i considerar-ho segur, s’hi vulguin establir. Bé, de ben segur que faran una tria, però serà segons el C.I. o segons el pes de la butxaca?
Em sembla que és obvi i podem suposar la resposta.
Una altra del mateix tema és hi aniran a destrossar-la com estan fent amb la terra?
Tampoc mereix resposta.
L’altre viatge al futur és l’anunci del guany net d’energia en la fusió nuclear. Sembla ser que ja fa anys que es persegueix la fita i ara s’ha fet un primer pas. Sembla que encara estem molt lluny d’aconseguir-ne la seva producció industrial encara que potser –i només potser– aquest és el camí. Si com vaticinen es tracta d’una energia neta i pràcticament il·limitada, la meva pregunta és, quan tardaran els oligopolis energètics a adquirir-la per fer-la pagar a preu d’or? O una altra: si és il·limitada serà considerat un bé d’accés a universal?
I com a contrast tenim els trens de rodalies de Catalunya que, quan no és un all és una ceba, i dia rere dia continuen sent la riota d’eficiència. Això sí, pots comprar un abonament i després d’aguantar deu vegades els retards, avaries i altres incompliments, et retornaran els diners.
I mentre tot això passa pel món, uns d’aquí arriben a un acord amb el govern d’allà per anul·lar la validesa del referèndum de l’1-O proclamant unes noves condicions que encotillen un suposat nou referèndum exigint un 50% mínim de participació i un 55% de vot favorable per discutir-ho. Bé, no pas per discutir-ho, sinó per obrir un procés de negociació –algun ministre ja ha dit que mai es faria un referèndum d’independència a Catalunya–.
Allà estan contents i presumeixen davant d’Europa que ja han pacificat a Catalunya. Tot i que actualment en els referèndums que es fan a altres països com Austràlia, Suïssa, o Quebec (Canadà) i els referèndums per esdevenir independents a Irlanda, Noruega, Suècia, Islàndia, o Dinamarca només feia falta el 50% més un vot.
I la darrera pregunta de l’article: a què juguem doncs?
