El bé comú

Us ha passat mai trobar-vos en una situació de perplexitat pel mal ús que es fa del bé que compartiu amb algú més?
Possiblement!
En tot cas no us hi haureu fixat o potser penseu que senzillament això no us passa.
Us n’explico un exemple recent.
Per qüestions de facilitat i d’estalvi econòmic, comparteixo un vehicle, el bé comú en qüestió.
Com que és un vehicle de nou places, qui en té més ganes, més decisió o senzillament a qui li toca per sorteig, pren les claus i condueix. N’hi ha que tenen més facilitat per conduir, qui ho ha fet durant molts anys, i qui no li agrada, qui prefereix no ferho o, fi ns i tot, qui li prohibeix la seva cultura.
Els estils de conducció són molt diversos i també sempre trobes qui vol mostrar les seves “habilitats” i et “permet” tenir un dia distret, com per exemple quan arrenca amb la porta oberta quan encara hi ha algú pujant, o quan marxar oblidant-se d’algú que li acaba de dir que va al forn de pa del davant a comprar croissants per a tots, o quan demanant disculpes a tota la resta després de no adonarse que hi havia un pas elevat per vianants i fer “saltar”
del seient tots els ocupants!
Però no m’havia trobat encara, mentre estàs distret en altres coses a la tercera fila del vehicle, que, de cop i volta, veure com entrem en un aparcament soterrat amb les mides molt ajustades -cal dir-ho- amb una forta decisió presa de voler entrar tant sí com no.
Evidentment el primer que surt disparat pels aires és l’antena d’un cop sec.
Val a dir que mai la trobes a faltar tant fins que no fas dos-cents quilòmetres de tornada, el CD està ratllat i es respira certa tensió per la situació ocorreguda. Ah, i sobretot pel forat que deixa al sostre!
La reacció immediata que apreciem del xofer és que té un disgust intern i que realment s’adona d’haver fet alguna cosa poc assenyada. Però el més fort del cas és que aquesta sensació de seny només li dura uns pocs minuts.
Com deia abans, no tothom té la mateixa traça conduint, és evident, i després d’aquesta experiència us puc afirmar que cadascú interpreta les mides i proporcions com se li escau!
I és aquí on apel·lo a la responsabilitat pel bé comú, que malgrat que sigui per un bé temporal, cal pensar en la posterior utilització amb les mateixes condicions que un voldria tenir, i oblidarse del “se me’n fot qui l’hagi de fer servir després”.