Quan sigui gran voldré ser…

Llegia, fa uns dies, un article d’en Xavier Sala-i-Martin que comentava diversos temes i finalitzava amb un en el qual assegurava que el primer interès dels universitaris actuals és ser funcionari. Evidentment hi juguen diversos factors, tal com ell mateix deia, tot i que penso que alguns aspectes hi tenen més rellevància que d’altres.

A Catalunya existeix un dilema amb el talent que s’hi genera. Per una banda, els joves més destres i amb ganes de millorar el seu futur, busquen empreses a fora, allà on les condicions laborals i per viure-hi puguin semblar més engrescadores. La dificultat de retenció que tenen les empreses catalanes del talent català existent, és l’altra cara. Podríem pensar que això és un afer estrictament de les empreses però ho és de la societat en general.

En el mateix article, es remarca que la felicitat i el benestar és propi del lloc on es viu i ens hi adaptem a mida que hi passem temps. Una persona nascuda en un entorn rural trobarà normal sentir les campanes o el mugir de les vaques i, en canvi, l’enrenou d’una multitud de turistes, la molestarà. El benestar és un paràmetre individual.

Amb més o menys benestar considero que no tots els universitaris actuals pretenen aconseguir una feina de funcionari. 

Però, per què passa això?

Tot està intrínsecament lligat. La societat ha canviat, amb nosaltres inclosos com a partícips, sense que ens n’adonem. El que fem i el que deixem de fer, afecta. La celeritat en voler obtenir les coses o la urgència constant que portem impregnada ens desespera. Portat a la nostra vida laboral també ens fa angúnia haver de treballar tota la vida –no dic pas que sigui el més saludable– i per això, la gent tria per solucions gratificants, d’esforç menor i major garantia. I la vida del funcionari –administratiu– és un camí segur: ni explicacions, ni perill d’acomiadament. D’això en tenen culpa les mateixes administracions. Per ser emprenedor has de lluitar cada dia, tramitar burocràcia i, qualsevol entrebanc que trobis massa alt, et posarà a prova per poder continuar.

Els valors com l’esforç o la constància no es consideren i amb l’ immediatesa que ens aclapara, perdem el més rellevant, el trajecte. Tot i que, cadascú és lliure de triar el seu camí.

Així doncs, administracions, empreses i persones individuals tots som culpables d’afavorir les preses i els resultats immediats, perdent, en molts casos, el caràcter emprenedor que ens abasteix el camí. Quan tot estigui administrat, qui farà res?