Je suis Charlie
Dilluns 5. Surto en un vol de tarda de Barcelona a París.
Arribo, plovisca i també fa fred.
Ens trobem tres dels companys de classe. Anem tots junts cap a l’apartament que tenim llogat. Ens hi instal·lem i sortim a sopar.
Anem a dormir d’hora per començar les classes del dimarts amb bon ritme!
Després d’una retrobada amb professors i alumnes del curs, comentar les experiències, menjar plegats, etc., tanquem un dia que, podríem dir, normal.
Com que la nostra ubicació és darrere mateix de l’Elisi, en una zona on hi ha força ambaixades, el control policial del carrer és habitual i, com altres vegades, no en fem cas.
Torno a dir que la situació és normal.
Arriba el dimecres i quan sortim per anar a dinar, cap a les 12 del migdia, ens assabentem que hi ha hagut un atemptat amb una dotzena de morts i alguns ferits. Les primeres notícies són una mica confuses: que si un tiroteig, que si un grup organitzat, que si morts i ferits, etc.
De mica en mica, a través de la premsa i sobretot de les xarxes socials, es van aclarint els fets: el greu atemptat contra la seu d’un setmanari humorístic.
Quan tornem a sortir de classe a la tarda, ja notem molta més presència policial pel carrer. Potser estem més sensibles, em pregunto. Però no. Se senten moltes més sirenes de policia i, curiositat, per allà on passem –imaginem que per tot arreu!
L’endemà dijous, la presència dels reforços policials i militars es nota: armilles i armes disposades a fer creure a qui sigui.
La veritat, fan una mica de respecte!
A les entrades del metro trobem,també, nombrosa policia que observa detingudament tothom que hi passa. Alguna persona és aturada per identificar-la.
Arribo, plovisca i també fa fred.
Ens trobem tres dels companys de classe. Anem tots junts cap a l’apartament que tenim llogat. Ens hi instal·lem i sortim a sopar.
Anem a dormir d’hora per començar les classes del dimarts amb bon ritme!
Després d’una retrobada amb professors i alumnes del curs, comentar les experiències, menjar plegats, etc., tanquem un dia que, podríem dir, normal.
Com que la nostra ubicació és darrere mateix de l’Elisi, en una zona on hi ha força ambaixades, el control policial del carrer és habitual i, com altres vegades, no en fem cas.
Torno a dir que la situació és normal.
Arriba el dimecres i quan sortim per anar a dinar, cap a les 12 del migdia, ens assabentem que hi ha hagut un atemptat amb una dotzena de morts i alguns ferits. Les primeres notícies són una mica confuses: que si un tiroteig, que si un grup organitzat, que si morts i ferits, etc.
De mica en mica, a través de la premsa i sobretot de les xarxes socials, es van aclarint els fets: el greu atemptat contra la seu d’un setmanari humorístic.
Quan tornem a sortir de classe a la tarda, ja notem molta més presència policial pel carrer. Potser estem més sensibles, em pregunto. Però no. Se senten moltes més sirenes de policia i, curiositat, per allà on passem –imaginem que per tot arreu!
L’endemà dijous, la presència dels reforços policials i militars es nota: armilles i armes disposades a fer creure a qui sigui.
La veritat, fan una mica de respecte!
A les entrades del metro trobem,també, nombrosa policia que observa detingudament tothom que hi passa. Alguna persona és aturada per identificar-la.
La premsa, la ràdio i les televisions no parlen de res més. Tothom ho comenta. Realment ha sigut un cop molt fort. S’aprecia una gran sensació de tristesa i d’impotència. Les xarxes socials comenten la jugada i apareix el lema: “Je suis Charlie”.
Llegim a la premsa que la policia feia una setmana que tenia sospita d’alguna acció terrorista de gran magnitud, en algun indret … d’Europa.
Ens assabentem d’una policia morta després d’intentar intervenir en un accident de trànsit. En aquell moment sembla que no té res a veure. Arriba el vespre, i després de deixar l’estació i mentre arribes a l’apartament, pel carrer, et mires les cares de totes les persones que et passen pel costat com si els haguessis d’identificar, semblant-te tots sospitosos.
Dijous al matí continua tot igual. Molta policia, un dels sospitosos s’entrega dient que no, que ell no hi era.
Tot una mica confús.
Per sort, nosaltres continuem les classes. Fins que torna a saltar la notícia: un dels terroristes està en un supermercat retenint ostatges.
Penses, nosaltres també hem estat en un supermercat comprant el vespre abans. És clar que n’hi ha molts i no és el mateix, però el teu cap hi dóna tombs.
A la tarda, localitzats els altres amagats en una impremta. I finalment la intervenció dels cossos policials.
Balanç de la setmana, 17 morts i nombrosos ferits. Els terroristes abatuts per la policia. I moltes, moltes persones innocents que no tenien res a veure, amb les famílies destrossades.
El diumenge, com qui va estar de dol, a seguir la marxa silenciosa, trencada per aplaudiments, crits de: “Charlie, Charlie”, o entonant la marsellesa.
Una setmana més, una experiència més, de lluny i alhora propera. Sens dubte, per oblidar.
Llegim a la premsa que la policia feia una setmana que tenia sospita d’alguna acció terrorista de gran magnitud, en algun indret … d’Europa.
Ens assabentem d’una policia morta després d’intentar intervenir en un accident de trànsit. En aquell moment sembla que no té res a veure. Arriba el vespre, i després de deixar l’estació i mentre arribes a l’apartament, pel carrer, et mires les cares de totes les persones que et passen pel costat com si els haguessis d’identificar, semblant-te tots sospitosos.
Dijous al matí continua tot igual. Molta policia, un dels sospitosos s’entrega dient que no, que ell no hi era.
Tot una mica confús.
Per sort, nosaltres continuem les classes. Fins que torna a saltar la notícia: un dels terroristes està en un supermercat retenint ostatges.
Penses, nosaltres també hem estat en un supermercat comprant el vespre abans. És clar que n’hi ha molts i no és el mateix, però el teu cap hi dóna tombs.
A la tarda, localitzats els altres amagats en una impremta. I finalment la intervenció dels cossos policials.
Balanç de la setmana, 17 morts i nombrosos ferits. Els terroristes abatuts per la policia. I moltes, moltes persones innocents que no tenien res a veure, amb les famílies destrossades.
El diumenge, com qui va estar de dol, a seguir la marxa silenciosa, trencada per aplaudiments, crits de: “Charlie, Charlie”, o entonant la marsellesa.
Una setmana més, una experiència més, de lluny i alhora propera. Sens dubte, per oblidar.
