Menjars i conciliació familiar

Sovint sentim a parlar de la conveniència de poder conciliar els horaris laborals amb la vida familiar i no deixa de ser interessant intentar-ho, encara que sempre quedarà una part de la població fora de cap possibilitat.
Pocs anys enrere arribava de la feina cap a dos quarts de quatre de la tarda a casa. Uns podeu pensar que molt tard i d’altres que molt d’hora. No obstant, després de pràcticament vint-i-sis anys, era el més normal per a mi.
La meva dona també sortia a aquella hora, amb el qual podíem compartir l’àpat del migdia. Però amb els fills era diferent: ells sortien d’escola a la una del migdia i a les tres hi havien de tornar a ser. Això significava no dinar amb els fills.
A la primera etapa de l’institut, els fills, tres dies a la setmana, no venien a dinar, i els altres dos, tornaven en hores diferents, amb el qual no coincidíem.
Un canvi més es va introduir fa pocs anys: horari continuat a l’institut tornant a dinar a casa cada dia. No ho discuteixo, penso que realment se’n treu més profit.
Amb aquest horari, alguns membres de la família, tornàvem a seure al mateix moment a la taula, encara que fossin les quatre de la tarda!
I continuant, quan canvies de feina, la deixes per una altra, etc, et trobes que fas horari partit (encara el més habitual) o amb un petit marge de temps per menjar a la mateixa feina. Altre cop sense opcions.
Tot plegat, complicat. La conciliació laboral i familiar és difícil.
I si parlem del sopar, segons com es pot complicar més. Si ets una persona activa i col·labores en altres àmbits de la societat, habitualment es fan reunions, actes, etc. I n’hi han forces que es fan a la tarda/vespre o al vespre/nit. Això torna a comportar poca possibilitat de sopars plegats.
Quan els fills es fan grans també volen fer activitats, esportives, d’aprenentatge, lúdiques, i fa augmenti la dificultat.
Darrerament m’he adaptat a un altre horari, potser més similar al que practiquen forces països europeus: esmorzar a les set del matí, dinar a la una del migdia i sopar entre les set i les vuit de la tarda. M’hi he adaptat i reconec que seria impossible conciliar la vida familiar amb aquest horari, però és així.
Cada zona, país, feina i família intenta adaptar-se al que més bé li va, i és normal que a Alemanya sopin majoritàriament a dos quarts de set de la tarda i a Catalunya poden ser tranquil·lament  entre les nou i les deu del vespre. Els bancs alemany tanquen a les cinc de la tarda després de fer una pausa per dinar d’una hora. No trobaràs masses supermercats francesos oberts a partir de dos quarts de vuit del vespre. Són altres formes d’organitzar-se.
Per mi és sempre recomanable fer els àpats en família. Són moments per compartir, no només el menjar, sinó les experiències, els estats emocionals, etc.