Honestedat

D’un temps ençà sembla que tot el món s’hagi regirat. No sabria dir-vos si és una tendència del canvi de segle, si només fa un parell d’anys, o si és cosa d’uns mesos cap aquí, però és evident que la societat està alterada o revolucionada.

No fa massa, alguns països de la Mediterrània es revelaven contra els seus propis governs -dictatorials o amb un més que dubtós ús de la democràcia- per no estar d’acord amb les seves imposicions i formes de governar.

L’ofeg i menyspreu que l’Estat espanyol està fent contra Catalunya és evident i, sobretot, és molt més evident el joc brut -que de joc no en té res- utilitzat i creixent, des del moment que els catalans considerem passar full i anar sols pel món -o només per poder utilitzar el dret a decidir. Des d’inventar-se situacions rocambolesques i embrutar trajectòries de líders i partits des prestigiant-los, fins a considerar que el corredor mediterrani ha de passar forçosament per Saragossa i Madrid, deixant de banda Tarragona i Castelló, fins a les trames d’espionatge i contraespionatge per part de detectius i policies.

Patètic tot plegat!.

Malauradament, el món de la política no és l’únic que ho pateix, ho podem veure a la banca: apropiacions indegudes de sous i capitals pel benefici propi -en tenim mostres molt properes- o comercialització de participacions preferents realitzades a pobres avis indefensos -i no tan avis- o recórrer a desnonaments inhumans, malgrat haver decidit pagar eternament per un habitatge. O situacions d’explotació infantil i d’extrema precarietat dins del món empresarial.

Hi ha moltíssims exemples. Masses!.

Podem pensar que les causes són fets tan anecdòtics com el canvi de segle o que el pèndol torna després d’arribar a l’extrem. Potser és un fenomen de les generacions que ara es formen i creixen -els nostres mateixos fills i filles- que veuen un futur distorsionat, ple de dificultats -al qual els hem guiat nosaltres mateixos. Potser és qüestió de l’encaix a unes societats massa encarcarades i poc flexibles, o senzillament potser és que se n’ha fet un gra massa de massa coses i ens convé no córrer tant i moderar-nos.

N’estic ben segur que aquesta crisi persistent hi té un factor clau, molt profund, però penso que, a més, hi intervé de dues maneres contradictòries. Per una banda, la mateixa situació de crisi ens ha incomodat i portat a considerar factors i situacions que fora d’una situació com la que estem vivint, mai no s’haguessin donat.

Per l’altra, és evident que les societats la formen col·lectius de persones i que són cadascuna d’aquestes persones les que han de posar el seu granet de sorra per fer-les més nobles i sanes. I com que un dels valors perduts és l’honestedat i el bon criteri amb l’únic objectiu de millorar la societat, penso que és necessari recuperar-lo.

Ni banquers, ni polítics, ni empresaris corruptes. Tots són necessaris i tenen una funció dins de la societat, però han d’autoassignarse el valor de l’honestedat com a un dels valors cabdals i després, actuar.

I si no en tenen, poden utilitzar un d’aquests verbs: marxar, plegar, dimitir, etc. Això sí, retornant a la societat allò que és d’ella i n’han fet un mal ús.