Legislatura complicada

Aquesta setmana quedarà establerta la desena legislatura de Catalunya després de la dictadura. Finalment s’ha aconseguit un pacte sobiranista, resultat del to, clarament plebiscitari, de les darreres eleccions. Al final s’ha aconseguit un pacte que podria ser més fort si els dos partits haguessin volgut formar part del govern i governar des d’una situació crua i valenta, alhora, produïda per aquesta crisi asfixiant.

Realment no s’entén que Esquerra no en vulgui formar part. Deuen pensar com aquell acudit de la gallina i el porc, o els ous i la cansalada. Les seves raons tindran i el futur ens dirà si haurà estat una bona decisió o no.

Però aquesta legislatura està carregada d’altres peculiaritats.

Des del mateix inici de campanya que els socialistes van perduts –i continuen a la deriva– o això és el que sembla després d’anar canviant les declaracions i les intencions: que si no som aquí ni allà, que si la consulta sí però ara no, que si federalisme, etc. I des del 25 de novembre cap aquí, només carregant contra el president Mas perquè ha guanyat per poc marge, que no el volen i hauria de deixar pas a un altre, que haurien de reeditar el tripartit, etc.

Sembla que no tinguin memòria!

I és que no en volem sentir a parlar més de tripartit!
Com diu la dita popular, gat escaldat amb aigua freda en té prou. De fet, si la societat catalana està tan escarmentada és pel fort retrocés que va significar el tripartit i la situació en la qual va deixar a Catalunya. Fet que, a hores d’ara, la situació sigui més complicada que mai, i sigui riota des del centre de la península.

Els altres que s’apunten al carro del descrèdit contra el govern de Catalunya, i contra els catalans i catalanes –ja ho hem vist durant la campanya electoral–, són els partits espanyolistes, el govern espanyol i tota l’anomenada caverna mediàtica que ens arriba de les espanyes, que articula tots els mecanismes per generar més pors, dissuadir de les accions legítimes i amenaçar i atacar Catalunya amb qualsevol eina: el català de les escoles, l’ofegament econòmic, les desinversions, etc.

Sembla mentida que hi hagi catalans i catalanes –o que així es vulguin anomenar– que prefereixin destruir la seva terra en favor d’uns ocupes de 3 segles. Potser és per què estan sobreprotegits?

Tal i com van les coses fa la sensació que volen fer ressuscitar la dictadura. Cal, doncs, anar més units que mai si el que volem és la pervivència del poble català.