Camí, sense retorn

He esperat fins a última hora per escriure el meu article d’aquesta setmana. Ho he fet conscient –demano disculpes als companys del 3 de Vuit si us he fet anar malament– per conèixer fins al darrer moment tots els detalls que es couen després de la manifestació de la Diada d’enguany, on tothom ha pogut veure o viure una manifestació que ha aglutinat tota una sèrie d’adjectius modèlics, com ara: pacífica, democràtica, massiva o multitudinària, il·lusionadora, cívica, exemplar, etc, etc.

També dic tothom, perquè ha tingut una transcendència i ressò internacional amb reaccions diverses als diferents indrets del món, incloent l’estat espanyol. En alguns casos de sorpresa, en d’altres de respecte, i en determinats àmbits amb ràbia. Ja us imagineu a on, oi?

Les balances fiscals entre Catalunya i el govern espanyol s’han mantingut ocultes duran molts anys i no ha estat fins fa poc (2008) que s’han fet públiques i expressen una xifra esgarrifosa: el dèficit fiscal acumulat de Catalunya des del 1986 era de més de 200.000 milions d’euros.

Quan una xifra és tan gran, sovint se’ns escapa del nivell d’apreciació. Però donem més dades. Durant 26 anys Catalunya ha contribuït amb un 8% del seu propi PIB al fons de solidaritat espanyol. Això significa que per cada 100 euros generats a Catalunya, 8 euros se’n van a Madrid a canvi de res.

Si ho comparem amb altres estats d’Europa, no trobem cap referent similar amb aquesta xifra, i les més altes es situen al 3,8%. El govern alemany fa temps que va calcular que una solidaritat per sobre del 4% del PIB d’un “Länder” –estat alemany– podia portar-lo a la fallida.

I si ho fem més proper, cada català paga cada any 2.251 euros més del que li pertoca, sigui d’esquerres o dretes, parli català, castellà o àrab.

Davant d’aquesta situació d’opressió i espoli, davant del més que imminent rescat d’Espanya i davant les capacitats de treball, d’innovació i d’emprenedoria que sempre ha caracteritzat Catalunya, què ens ha de fer por?

Per tant, ens convé unitat dels catalans per fer front comú i atorgar el màxim poder al govern català per anar endavant cap a la sobirania fiscal i cap a l’estat propi.

Visca Catalunya, lliure!