7 perills i 7 reflexions

Un dia d’aquestes m’arribava un text amb una reflexió de Mahatma Gandhi. De fet eren set frases molt curtes sobre set perills de la virtut humana: riquesa sense treball, plaer sense consciència, coneixement sense caràcter, negoci sense ètica, ciència sense humanitat, religió sense sacrifici i política sense principis.

El text finalitza amb una frase: “un canvi en termes generals, requereix un canvi en termes particulars”, indicant clarament que per fer les coses bé, cal començar per un mateix.

Si faig l’anàlisi un per un, ho veig així.

Riquesa sense treball. Sempre ha estat mal vist, però, qui entén que ens els moments actuals de greu crisi econòmica, hi hagi personatges que s’enriqueixen valent-se de la seva situació professional, política o social?
Recordo que l’avi tenia raó quan em deia “treballant no seràs mai ric, però si feliç”. Famílies reials, nobles retirats i altes curies de l’imperi, seguint aquesta dita, sereu infinitament infeliços.

Plaer sense consciència. Cadascú és coneixedor de les seves sensacions agradables o atractives: la dèria per la xocolata, pel sexe, pel tabac, per una bona taula, per només uns crossantets a mitja tarda, etc. Tots però, si no l’acompanya la consciència del fet en sí, són una ànima sense cos i aboquen a un comportament compulsiu i material.

Coneixement sense caràcter. Per sort les noves generacions disposen d’un ventall més ampli de
coneixements. No obstant, encara hi ha bona part que no disposa de caràcter suficient per opinar, defensar o criticar les coses que passen i es deixen portar per l’astulticia de ments mesquines. Aplicable en tots els àmbits de la vida.

Negoci sense ètica. Quants exemples trobeu que són reflex d’aquesta cita en el moment actual? Algunes idees? Operadores de telefonia, entitats bancàries, promotores immobiliàries, etc. I quantes altres empreses de sectors que van molt més enllà d’aconseguir un benefici “raonable”.

Ciència sense humanitat. És difícil arribar al terme mig pel contrasentit que sovint representa. Diuen que si la ciència avança és perquè està deshumanitzada. Es d’abast popular que es fan moltes proves sense escrúpols ni sentiments, ni pensant en el pacient, únicament per l’excusa de millorar la ciència. En cert sentit, tenen la raó, però sempre tenim els excessos en els extrems.

Religió sense sacrifici. Aquesta metàfora dóna a entendre que qualsevol dedicació requereix d’un
esforç, per mínim que sigui. Les coses soles no roden. Se les ha d’empènyer i ser constants per a obtenir un bon fi.

Política sense principis. Avui dia, tot és culpa dels polítics, i la meva intenció no és pas contradir-ho. La política és necessària i no es pot aconseguir res si no es negocia. I no es pot negociar res amb qui no té res per oferir, o sigui, amb qui no governa. Els principis han d’existir sempre: per decisions preses, per acords tancats, per responsabilitat o per ignorància compulsiva. El que no serveixi que es dediqui a altres coses.

Seria bo anar fent memòria d’aquests perills als nostres fills, parents, amics i coneguts. Simplement per allò “d’anar insistint” per aconseguir que “quedi” alguna cosa i poguem gaudir de situacions més humanitzades.