Ara va de debò!

D’ençà els inicis de tot el relacionat amb el 9N (és a dir, des de les eleccions al Parlament de 2012) estem immersos en un cúmul de sacsejades que ens afecten, si més no, la moral. Però vet-o-aquí que aquesta afectació em sembla que és més profunda en certs cercles de l’estat espanyol. Podríem dir que el govern de l’estat està en un continu fora de joc i “en caiguda lliure” per mèrits propis. Les seves reaccions els delaten en una més que evident decadència democràtica, i els mètodes que empren contra tot el que sona o té flaire a català, no els ajuden gens, al contrari.
Com si ho haguessin assajat metòdicament, estan actuant a tort i a dret sense parar. Això si, per sort per als catalans, els seus resultats no són res més que fruit de la improvisació i descontrol, i sovint, generen resultats adversos als seus interessos.
Per una banda veiem com el ministre que ha d’oferir més seguretat –el d’interior– és el que genera més inseguretat. Pel darrera –o pel davant– li circula informació confidencial –amb filtració voluntària? bena als ulls?– i certs diaris en fan portada per atacar, sense seguir l’ètica periodística de garantir la certesa de la informació, sigui certa o no, com queda demostrat posteriorment en nombroses ocasions. Però el més fort és que encara s’atreveix a fer declaracions dient que “hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”.
Els atacs feixistes al centre Blanquerna de Madrid ­–i aquí no ha passat res– les mutilacions de símbols catalans com l’estàtua de la sardana, la detenció i multa a un seguidor del bàsquet mostrant una estelada en un partit, o l’envestida de la llanxa de l’exercit contra les barques de Greenpeace –malgrat no tenir caire independentista– per evitar que s’apropin al vaixell de prospeccions petroleres a les Canàries, negant-ho tot primer, i callant després, al fer-se públiques les imatges gravades per la mateixa organització ecologista, no són més que reaccions al pànic de perdre.
I perdre que?
Primer –i no estic segur que sigui en aquest ordre– perdre Catalunya que és la gallina dels ous d’or –esperem veure-ho aviat– i després perdre el poder que els dóna una majoria absoluta –per no dir absolutíssima– del 31% (menor que el percentatge de votants al 9N).
Fa uns dies llegia que a Holanda, un dels seus bancs rescatats durant la crisi financera, ha retornat al govern els 10.000 milions prestats, a més de 3.500 milions en interessos i primes. En fi, quin contrast!
Amb tot això i tornant al 9N i al futur proper, que deixem-nos de romanços, que ara va de debò. Hem fet els passos pertinents per arribar a aquest punt. L’hegemonia dels partits pro independència pressionats per una societat valenta i decidida, malgrat certs personalismes en determinats moments, ha estat el poder més fort que tenim per fer front a tot el que es presentava –i que es presentarà–.
Per això, evitem que aquest punt dèbil, faciliti les coses a un govern central entossudit en enfonsar Catalunya, sigui com sigui, peti qui peti.
I com que cal continuar governant el dia a dia, i continuar treballant conjuntament per avançar cap a un país lliure, més que mai, ens convé deixar els partidismes i esforçant-se per aconseguir el repte més rellevant que té el poble català dels darrers tres-cents anys. I ara va de debò!