Feta la llei feta la trampa
Amb aquest dita popular podríem simplificar moltes de les informacions que omplen diaris, ràdios, mitjans televisions o altres mitjans d’informació o xarxes socials.
L’enginyeria humana, en general, i específicament a les nostres contrades per allò del caràcter llatí (?), se les pensa totes per guanyar-se la vida, millor dit, per viure la vida, i estalviar-se els esforços per aconseguir-ho, sigui quina sigui de les variants d’estafa: amagant-ho i esperar que no t’enxampin o pensar que la resta del món és estúpid i que ets intocable –també hi ha la possibilitat d’una combinació de les dues–.
En citaré tres com a exemples.
Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, hem vist com al Parlament de Catalunya hi compareixia un expresident d’una caixa d’estalvis per explicar els motius de la caiguda de la seva entitat. Aquest senyor, utilitzant una dialèctica ensarronadora, va acabar parlant de totes les deu caixes catalanes existents fa només uns anys i assegurant que, ara, tan sols en queda una.
Això és totalment cert.
Continuava dient que la causa de la caiguda de totes elles havia estat la crisi. I és aquí on s’aplica l’enginyeria humana que deia abans, amb la segona variant. Amb certa facilitat va dirigir la qüestió de la seva gestió al davant d’una de les entitats, cap al problema que havien patit totes en conjunt sense entrar en la seva pròpia gestió –cadascú que faci la seva interpretació–.
On està la pròpia autocrítica?
És evident que la crisi ha afectat a totes les entitats, empreses, sectors i persones individuals, però no a totes els ha afectat de la mateixa manera ni les respostes per tractar-la han estat de la mateixa manera.
El segon exemple d’enginyeria humana, a títol individual el trobem en les proves d’accés dels aspirants a formar part de la guàrdia urbana de Barcelona. Entre els mateixos participants –per sobre dels 7.300– van realitzar més de 200 queixes o denúncies a altres aspirants per copiar o utilitzar telèfons mòbils per respondre a les preguntes.
La precarietat laboral fa que es donin aquestes situacions: gairebé 65 aspirants per plaça. Alhora també es dóna la lluita aferrissada per la plaça laboral –només 113– però sobretot pel frau del rival (estafa?) com ho demostra les més de 200 denúncies.
Finalment hauran de repetir les proves de llengua catalana escrita i de coneixements culturals!
Ah, i els observadors sindicals no van denunciar cap irregularitat.
I finalment el tercer.
Aquest cas és el del president del Constitucional que segons el diari “El País” va saltar-se (presumptament) la llei que prohibeix als jutges pertànyer a cap partit polític. Aquest senyor va ometre el vincle amb el PP quan va comparèixer al Senat i va optar al càrrec de president del Constitucional.
Convé una reflexió profunda per poder canviar moltes coses i poder viure en aquest món que no és individual sinó que és compartit.
