Jugar bé i guanyar la partida

Fa uns dies parlava amb un empresari del sector del vi i del cava i em comentava que ens estem equivocant, que això d’haver de fer una consulta per saber si podem anar sols i tot això de construir estructures d’estat era un greu error. En aquell moment vaig exposar-li els arguments que ens han portat a plantejar aquesta sortida. Arguments prou amplis de tipus econòmic, social, històric, sentimental, etc.
L’estona de discussió va ser curta i intensa i, a més, s’hi van barrejar molts conceptes. Em deia, “com podem anar junts amb altres partits defensant un nou estat si ni gosen formar part del govern i, fi ns fa poc, formant part del tripartit, van enfonsar econòmicament Catalunya? Com pots emprendre un viatge amb uns companys amb qui no t’avens?
Me’n vaig anar cap a casa pensant en com es podia posar tot en el mateix sac, i preocupat en saber el perquè d’una situació tan esbiaixada.
El món de la política és com un tauler d’escacs on depenent de com s’ha iniciat la partida tens unes peces més o menys ben col·locades i segons si mous abans o després els cavalls, les torres o la reina, et situes en una millor o pitjor posició per entrar al desenllaç. Si penses i segueixes una bona estratègia, el risc serà més o menys gran i pots guanyar o perdre posicions, però també dependrà dels moviments que faci l’adversari.
En això sempre hi intervé l’experiència: haver guanyat, però sobretot, haver perdut partides; aplicar una bona tàctica: la capacitat de moure les peces més adequades; i no precipitar cap moviment, per simple que sembli, sense analitzar les possibles conseqüències i alternatives. Per tant, tot molt ben calculat, pensat i travat, tot i que, segons el meu parer, en la partida que hem iniciat, s’han esgotat les alternatives.
Ningú pot negar que la hipoteca del tripartit és com una llosa de pedra que ens aixafa, i que juntament amb l’asfixia econòmica, mediàtica i el sacrifici al qual estem sotmesos des de fa moltíssims anys, simplement respirar amb normalitat es converteix en una aventura.
Però vés per on, tenim uns peons molt assenyats que participen activament en tot aquest procés i saben com juga l’adversari. Es mouen de forma paral·lela i transversalment a la política. Estan ben organitzats, i aprofitant aquesta transversalitat, permeten que el procés pugui avançar en una direcció conjunta: la llibertat.
Sabem que hi ha qui compara el dret a decidir amb el dret a saber.
Sense anar més lluny, un article del diari “El Punt/Avui” de fa uns dies, parlava de l’honrat obrer (1903) com a màquina de fer diners, fa poc més d’un segle. Segons els càlculs fets al 1893 per Ferran Alsina, tecnòleg i empresari de l’època, “la distribució territorial de les xifres dels ingressos de l’Estat espanyol als anys 1889-90, segons el seu càlcul, els catalans (que eren un 10,50% de tota la població espanyola) pagaven un 21,18% de tots els impostos pagats a l’Estat espanyol. Això significava que cada català pagava 56,51 ptes./any a l’Estat, mentre els habitants de la resta de l’Estat espanyol pagaven un xic menys de la meitat: 26,87 ptes./any”.
Llegiu-lo sencer, val la pena i teniu dret a saber!
O sigui, allò que va començar al 1714, continuava llavors i continua ara. Així doncs, ara tenim una nova oportunitat per ser el que volem ser, decidint pacíficament i democràticament i sabent que podem fer les coses diferent perquè pensem diferent i som diferents.
Per aconseguir aquest procés convé utilitzar una estratègia ben pensada, conjunta i transversal, on els moviments de les torres, els alfils, la reina i sobretot dels peons siguin ben coordinats i ens permetin arribar a un nou estat, afegint tots els companys de viatge que sigui possible i, això sí, amb unanimitat de criteri per fer la consulta i decidir entre tots el futur dels nostres fills.