Malalties dements i vida digne
Quan ets jove, sovint el tema de les malalties i el dun final digne et pot passar per desconegut, sobretot si no el pateixes en primera persona o en la dun familiar molt proper.
A mida que et vas fent gran, però, aprecies que es van fent les substitucions naturals daquest món. I és que,com diu la dita popular, ningú queda per llavor.
Veus com marxen els avis, el pares, alguns familiars propers, i que es cumpleix rigurosament la llei de vida.
Una alteració en aquest ritme no hauria dexistir.
Malgrat que els grans avenços mèdics, farmacèutics i sobretot laccés a una millor alimentació han permès allargar lesperança de vida, ens trobem amb situacions molt difícils dentendre i dafrontar.
Es tracta de les situacions en les quals una malaltia, va degradant a la persona humana. Parlo dalzheimer, de parkinson i de demències senils, o també, perquè no, dalguns tipus de càncer o ictus. En definitiva, de qualsevol malaltia degenerativa que pot afectar a qualsevol edat.
Se sap que en aquests casos, les persones malaltes, en moments de retorn o lucidesa, se nadonen de les seves incapacitats i situació i, anímicament els corromp.
Al voltant sempre tenen un o diversos familiars que li fan costat i que tenen un patiment paral·lel, molt sovint, incomprès, que els engoleix la seva pròpia vida.
Llavors et sorgeixen qüestions des del fons de lànima que faries a crits, com ara, quina injustícia o perquè això?.
I et passen pel cap dubtes com, val la pena allargar la vida per sobreviure daquesta manera?
O, tenim dret doncs a una mort digne?
I per les pobres persones que estan al voltant que, com deia abans, ho pateixen a fons, els dic que fan una gran feina i el seu consòl és lesforç per aconseguir un final digne duna persona estimada.
Molts ànims per a totes aquelles persones que es troben en aquesta situació.
