Indignats de tot i per tot
Qui no està indignat per alguna cosa?
El 15-M un col·lectiu de persones que sautoanomenen indignats es manifesten i munten una acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona i a altres indrets del país i dEuropa.
En principi es presenten com a persones indignades per la situació de crisi que sestà patint. Volen denunciar els privilegis de la banca, la qualitat democràtica, els sous dels polítics, etc, etc. Passats uns dies, es comencen a barrejar les coses: que si les retallades a sanitat, que si laccés a un habitatge digne, que si els drets a lescola pública, etc, etc.
I a la plaça, també es comencen a barrejar diferents grups dindignats, amb diferents criteris i pensaments que els porta a ensorrar-se en el seu propi èxit.
De tot!
Un veritable potipoti de reclamacions i reivindicacions personals i col·lectives, que demanen reflexió o exigeixen rebuig. I en algunes delles probablement hi estaria dacord, sobretot en el fons, però en daltres és la queixa per la queixa.
Lespectacle a la Plaça Catalunya, indignant!
El que havia des ser un toc datenció al sistema democràtic, sha portat al carrer de forma brusca i barroera. I ara només faltava el bloqueig al Parlament.
No senyor, no hi estic dacord!
Entre ells mateixos discrepen, i tenen diferents punts de vista, i shan deixat portar pels eixelebrats de sempre, els que utilitzen la violència i les coaccions per fer trontollar el Parlament dun País.
Existeixen les opcions perfectament legítimes per fer-ho. I sempre queden les urnes, on es pot reinvindicar amb el vot: mecanisme totalment democràtic.
Per això, com a conclusió: cal escoltar el rebuig i el sentiment daquest important moviment, però sempre mantenint les formes i mai cedint al xantatge i a la violència.
