jordi parellada

Qui no ha sentit mai les frases “és un apassionat en les discussions”, “s’apassiona per la música” o “treballa apassionadament”.

Doncs quines contradiccions que tenen sentiments oposats. Per una banda, el significat de passió està relacionat directament en un patiment. Alhora és una excitació consentida per un mateix. Però la concepció que sovint s’interpreta d’una persona apassionada és que hi posa entrega, dedicació, esforç. Un esforç que es fa a gust, amb el perfecte consentiment propi i que genera satisfaccions des del fons de la persona, difícils d’expressar.

Penso que les persones haurien de viure les seves pròpies passions en la seva vida diària, de forma totalment normal, de tal manera que pogués estar a gust a sí mateixa. Aixó seria un revolsiu allà on participés. Per exemple, al seu treball. Si una persona està a disgust en el seu entorn laboral per les condicions, pel tipus de feina que fa, per les relacions que manté amb els seus caps o col·legues, és molt difícil que visqui apassionadament el seu treball. Quan, per mi, és fonalmental que la feina la visquis de forma apassionada. Es clar que hi intervenen les relacions humanes i sovint existeixen moltes traves per que sigui així. Pensem en un autònom, un pagès, un petit empresari. Si no viu de forma apassionada el seu esforç laboral diari, no té futur.

Traslladem-ho la passió a altres espais: l’esport. Hi ha la frase cèlebre, “és un apassionat de l’esport”. Ho deiem quan una persona es desviu per jugar, participar com a delegat, com a entrenador o com a públic fidel. Quan els colors es porten a dins, hi ha passió!

A la política. Ui, tema complicat.
Per mi, de la mateixa manera que al treball o a l’esport: cal ser apassionat i entregar-se a aquest servei a les persones. I donat que estem davant d’unes eleccions municipals, un alcalde o alcaldessa, un regidor o regidora, que només vol sortir a la foto, que córrer els darrers dies de legislatura per posar els vorals a la carretera, construir rotondes precipitadament, inaugurar claustres sense finalitzar, canviar quatre llums que ni tan sols eren vells o per penjar els rètols dels carrers per demostrar que s’han fet coses i que no s’obliden de ningú, tenen un greu problema, no viuen de forma apassionada per la representació que tenen.

Per tant, una recomanació, apassioneu-vos per les vostres dedicacions i trieu qui millor us apassioni.

Aquests dies estem presenciant, pràcticament en directe, la destrucció d’una part d’un país, el Japó. No hi he estat mai, però és d’aquells que tens a la llista per anar-hi quan el moment ho permeti. La seva cultura i les seves maneres d’encarar la vida tan diferents de les d’aquí, fan que sigui una referència obligada.

Deia, en directe, per què els avenços tecnològics produïts en els darrers temps ha permès que, per diferents canals, es vagi obtenint aquesta rabiosa informació. En aquest sentit, la tecnologia facilita la immediatesa i possibilita un accés sense intermediaris ni manipulacions.

Però guaita quin contrasentit: el que considerem positiu –els avenços tecnològics– ens sorprenen amb una situació negativa, extrema i molt severa. Com diuen els de la tele quan tenen una pífia: són les coses del directe!

Tothom haurà sentit dir alguna vegada d’avis o de persones de més edat, que contra la natura millor no enfrontar-s’hi, doncs no hi ha res a fer. La situació al Japó s’ha iniciat per un procés natural: els terratrèmols. I això que és el país del món més preparat per resistir aquests embats naturals!

Però clar, després arriba la segona part de la natura: el tsunami. I l’aigua ho acaba malmetent tot. Al passar l’onada, destrucció, i al retornar l’aigua al seu punt de partida, destrucció de nou, del que quedava dret.

La mala fortuna d’aquest país, ja ho és per si sòl la magnitud d’aquest terratrèmol i el reguitzell de rèpliques que han vingut al darrera –algunes d’elles tan fortes com els succeïts en altres llocs del món i que ho deixen tot destrossat–. I per si no n’hi hagués hagut prou amb un parell de combats, encara un tercer de pendent, la destrossa més gran (encara amb l’esperança de controlar-ho): l’amenaça nuclear.

Alguns dels seus habitants encara deuen tenir present records de la segona guerra mundial i de les bombes atòmiques. Ara reviuen una situació similar.

I destaquen uns fets, per a ells molt normals, però distants per a altres cultures com ara la nostra: el perfecte respecte pels demés i l’ordre en les coses, malgrat la situació de caos i desesperació que s’hi deu respirar. Ens arriben imatges de les llargues cues que es formen als supermercats (mig destrossats, alguns) per aconseguir aigua o queviures. No hi ha empentes! Tothom espera el seu torn. La situació pot ser molt crua i tothom n’és conscient. Ningú s’aprofita de la situació. No hi ha pillatge, ni vandalisme, ni histèries, ni desordre. En altres punts del planeta, davant fets de menys gravetat, de ben segur que veuriem situacions radicalment oposades.

Avui toca mirar amb respecte i alhora amb condol a aquesta comunitat i transmetre’ls l’ajuda necessària per sortir d’aquesta situació.

Vídeo de la Shakira a la Universitat d’Oxford, fent una conferència. Sense cantar, sense moure les caderes, ben vestida.

Realment impressionant.

“Aquest any hauràs de deixar l’escola de futbol i tu la rítmic. Jo deixaré les classes d’anglès, i això de sortir a sopar cada dissabte, també ho deixarem. A més, intentarem vendre el segon cotxe; total, pel poc que el fem servir! Tampoc podrem fer la sortida a la neu i, les vacances d’estiu, anirem a casa dels avis d’Altafulla. Respecte a aquell abric que tan t’agradava, mirarem si fent un sorgit al que tens, passem una temporada més. Haurem d’esperar a les rebaixes per veure si podem canviar les sabates. Ara, de moment, les portaré al sabater per posar unes soles noves. Buscarem un pis de lloguer baratet. El que tenim no el podem pagar i el banc ens reclama les mensualitats. Nois, el pare s’ha quedat sense feina i la meva s’aguanta pels pèls. Hem perdut una part important dels nostres ingressos i cal ajustar-nos molt mentre no canviï la situació”. Aquesta frase o similars poden haver estat plantejades en el sí de moltes famílies davant dels fills, en un profund acte de reflexió, sobretot en els darrers temps de crisi, i són totalment vigents.

També podem escoltar-ne d’altres amb consideracions sobre actuacions passades, com ara “ja t’ho deia jo que no ens feia falta canviar de cotxe. Tenia quilòmetres però no patia de res i podia aguantar uns anys més” o de l’estil “si haguéssim estalviat una mica en lloc d’engrescar-se a canviar de casa i fer-nos portar el menjar cada cap de setmana”. Clar que podien estar replicades amb respostes del tipus “tu tira, si quedem a deure, abans no ens el prenguin, ja serà vell” o bé “aprofita ara, que n’hi ha. Ja buscarem qui ens doni alguna subvenció. Sempre hi som a temps per anar a fer de paleta o de manobre”.

Es clar que hi ha de tot al món! Però la conducta conseqüent, sovint, escasseja.

Ho he dit altres vegades, estirar més el braç que la màniga, mai ha portat a enlloc. I això és el que ha passat al darrer govern tripartit: no ha actuat amb una conducta conseqüent. I ja som al cap del carrer: fortes retallades pressupostàries de costos expletius i importants retallades d’altres que mai hauríem pensat que caldria retallar.

Quan els pares (entenent-los com a gestors de l’economia familiar) d’una família formada pels mateixos pares, els fills i, a vegades, els avis o altres parents, fan un plantejament com el que escric més amunt, la situació que viuen és dolenta, crua i, fins i tot, dramàtica. Possiblement condicionada per l’entorn, però amb responsabilitat directa sobre els seus actes precedents.

Quan la Generalitat (entenent-la com a gestor de l’economia d’un país), s’imposa retallades de l’estil que ho està fent, és per què la situació a la que ha arribat és dolenta, crua i , fins i tot, dramàtica. La situació de crisi l’ha condicionada, segur, però els actes precedents delaten la seva responsabilitat.

Per tant, considerem un pas en ferm el fet d’aquesta important contenció de cara a sortir d’aquest pou, com a mínim mentre la situació no canviï.

Qui més qui menys, principalment en la seva etapa de joventut, en format escolar, amateur o professional, individual o col·lectiu, ha practicat algun esport i ha vist com el seu equip sortia reconfortat o decebut depenent del resultat del partit o competició, i més o menys d’acord amb les decisions arbitrals.

Fruit de la preparació i de la tècnica utilitzada, de la concentració del moment, dels esforços dels entrenaments, de la qualitat individual o de conjunt, i d’una sèrie d’accions i valors coneguts i preparats amb antel·lació, i, òbviament, de l’equip contrari, s’obtindran millors o pitjors resultats.

Al final però, al camp, a la pista, al circuit, a la piscina o al tatami, Read the rest of this entry »

Sovint, quan anem a fer un àpat a algun restaurant del Penedès, ens trobem amb menús on hi apareix la frase “vi de la casa”. Malgrat que el significat d’aquesta frase podria haver derivat d’un vi de gerra resultat de la barreja de restes d’altres ampolles, cosa totalment fora de lloc avui en dia, el que hom espera és un vi baratet, sense complexitats ni grans el·laboracions, però si, un vi fresc que permeti acompanyar l’entrepà del matí o el menú del dia.

És probable trobar-ne de més o menys novells, de més o menys frescos, etc, però vivint com vivim en una zona productora, de grans i de petits vins, de novells i de criances, de reduïdes varietats o d’enormes extensions cooperativistes, el que no hauríem de deixar passar és que, el vi de la casa no sigui, precisament de casa, és a dir, del Penedès.

D’entre aquest àmpli repertori,

Read the rest of this entry »