jordi parellada

Altres vegades ho hem denunciat, el govern de l’Ajuntament d’Avinyonet, des de fa 20 anys a mans del PSC, quan es tracta de defensar el territori, sigui la Vegueria Penedès, sigui la Diada Nacional de Catalunya, sigui el referèndum del dret a decidir o sigui la defensa de la llengua catalana, mani qui mani a les institucions superiors, Generalitat, Diputació o Consell Comarcal, no es mulla.

I la primera paraula que els surt de la boca per justificar-ho, és que no fan política. Quina fal·làcia!

Actes per la Diada Nacional se’n poden fer de moltes maneres: no cal treure la policia muntada amb els guarniments de gala. Però es pot fer un acte simbòlic, una ballada de sardanes, una lectura d’un manifest o una senzilla, però emocionant, issada de la Senyera tot escoltant (i entonant) el cant dels Segadors, a qualsevol dels indrets bonics que tenim al municipi.

Però, no, això no va amb ells. I el problema és que apliquen directives de partit molt explícites en aquests temes, i sovint són per no enfrontar-se al que es marca des de Madrid.

Un exemple proper, aquest dilluns passat, dia que l’entitat somescola.cat (entitat formada per un conjunt d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que, arran les sentències del Tribunal Suprem espanyol, qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya) va fer la convocatòria únanim de concentració a tot els ajuntaments i ciutats de Catalunya, a les 7 de la tarda, per tal de simbolitzar una mobilització simultània.

Em vaig posar en contacte amb l’alcalde (del PSC) i amb l’UPA per organitzar conjuntament aquest acte. La resposta del PSC, va ser que no tenia res previst i que faria algunes trucades per donar-me resposta. Després va venir la seva versió de la proposta: canviar-ho a 2/4 de 3 de la tarda, perquè així hi hauria la gent de l’ajuntament, de la llar d’infants i de l’escola, amb els quals ja havia parlat. “No s’ha fet mai res semblant i tothom anirà a Vilafranca” em deia.

Evidentment no vaig voler acceptar l’alternativa per evitar contradir la mobilització unànim que s’havia convocat a tot Catalunya a la mateixa hora, i vam passar de no tenir cap mobilització per la llengua, a tenir-ne dues: la del PSC i la de l’entitat somescola.cat recolzada per CiU d’Avinyonet.

Si les forces polítiques d’un mateix municipi actuem per separat, en temes cabdals per Catalunya i tan primoridals com la defensa de la llengua i del nostre sistema educatiu, m’entristeix profundament i em fa qüestionar els valors que es defensen des de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Avinyonet.

I si les persones no tenen clares les raons per les quals s’han de mobilitzar, n’estan sent còmplices!

Paraula màgica: vacances.

Segons el diccionari, “cessació, suspensió, temporal d’una activitat”.

Aquest ha de ser, o millor dit, hauria de ser el resultat de l’esforç d’un temps, una temporada, o de tot un any de treball. Es clar, que des de la situació actual de crisi és complicat poder afirmar‐ho amb contundència.

Per una banda, molta gent que es troba aturada preferiria canviar vacances per treball (segurament no tothom, sempre hi ha qui considera l’atur com el seu estat natural) i, per altra banda, les mateixes recessions de l’economia conviden a la prudència en la despesa i hi ha qui prefereix no marxar a enlloc, i només deixar de llevar‐se d’hora per anar a treballar i gaudir de platja o de muntanya al costat de familiars o amics que ens ho facin més “sostenible”.

Tot i així, són uns dies de descans de l’activitat habitual, de canvi del ritme, de sortida de la rutina. Una rutina que volem trencar per fer altres coses, per compartir experiències, per establir amistats (encara que siguin pel facebook!).

Rutina que més endevant tornarem a buscar amb insistència, perquè estem fets així i és la rutina la que ens tornarà a portar al camí per a sentir‐nos de gust amb el que fem.

Malgrat que les preferències, des de sempre, han estat fer‐les durant l’estiu, hi ha persones del món laboral que estan obligades a fer‐les en altres èpoques perque el seu sector és de temporada i ara és quan més treballen, o els mateixos pagesos, que estan collint fruita o fent els darrers tractaments a la vinya per poder fer la verema tot seguit. Ja arribarà el moment de les vacances per a aquestes persones!

I també hi ha un altre sector que no se n’escapa, els estudiants, per bé que alguns aprofitin per fer omplir la guardiola mentre fan feinetes d’estiu.

El més important de les vacances és saber gaudir‐les. Sense voler canviar‐ho tot, sense haver de marxar a les antípodes, sense moltes coses que no estan a l’abast, i sense negar a fer‐les. El més important: trobar l’espai, familiar, de parella, d’amistats, per compartir les estones i moments que ens han d’ajudar a enriquir‐nos com a persones. I la forma, molt diversa.

Ara a l’estiu, anant de festa major en festa major, llegint el diari a primera hora del dia, trucant a les amistats per telèfon, o compartint sopars a la fresca.

Cadascú com més ho prefereixi!

Avui en dia la societat ha fet un avenç importantíssim pel que respecta a la tecnologia relacionada amb la comunicació. Disposem d’informació de l’altre costat del món, tan sols uns minuts després que hagi succeït; en diferents canals i formats: televisions, ràdios, vídeos, internet, premsa tradicional, twitter, blogs, etc.

A més en podem fer recerca dies, setmanes o mesos posteriors, descarregar-nos els podcasts, vídeos, etc. Per tant, estem molt ben servits comunicativament parlant (sense entrar en censures o informacions tergiversades o falses, que també n’hi han).

Però, heu pensat mai quantes d’aquestes noticies són positives des d’un punt de vista general?

Una part dels noticiaris o titulars són sovint desastres, fets per la natura o per l’home –molt més sovint aquests darrers–. Els estrategues de la comunicació recomanen aquests titulars per “enganxar” a l’audiència. La desgràcia aliena i la morbositat atrau massa, molt més que les noticies bones.

Com les ampolles mig plenes o mig buides, hi ha notícies que poden ser positives o negatives segons pel costat on s’agafin. Una part de la població, normalment el col·lectiu que les produeix o promociona, les considerarà positives (o negatives) i el sector oposat o no interessat a l’inrevés.

Però no em vull referir a aquestes, sinó a les que generen sentiments positius. Que ho són per tothom. Aquesta setmana trobem titulars negatius relacionats amb la fallida de Grècia –i dels que anem al darrera–, amb les malversacions de l’SGAE, les explosions a Bombai, els morts a piscines o carreteres, la violència de gènere, etc. Quin panorama, Déu meu!

Però, per sort també n’hi ha de positives –costen més de trobar–, com per exemple, el primer trasplantament de cames al món. Aquesta notícia genera sentiments positius a tothom: al mateix pacient que se li obra una nova opció a la vida i a la resta de persones que pateixen situacions semblants, i persones que es dediquen a aquest món professionalment.

Quina alegria per totes aquestes persones i per al món en general, oi?

Això són notícies positives! Ens convenen més aquestes. Milloren l’ànim de la societat.

Qui no està indignat per alguna cosa?

El 15-M un col·lectiu de persones que s’autoanomenen “indignats” es manifesten i munten una acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona i a altres indrets del país i d’Europa.

En principi es presenten com a persones indignades per la situació de crisi que s’està patint. Volen denunciar els privilegis de la banca, la qualitat democràtica, els sous dels polítics, etc, etc. Passats uns dies, es comencen a barrejar les coses: que si les retallades a sanitat, que si l’accés a un habitatge digne, que si els drets a l’escola pública, etc, etc.

I a la plaça, també es comencen a barrejar diferents grups d’indignats, amb diferents criteris i pensaments que els porta a ensorrar-se en el seu propi èxit.

De tot!

Un veritable potipoti de reclamacions i reivindicacions personals i col·lectives, que demanen reflexió o exigeixen rebuig. I en algunes d’elles probablement hi estaria d’acord, sobretot en el fons, però en d’altres és la queixa per la queixa.

L’espectacle a la Plaça Catalunya, indignant!

El que havia des ser un toc d’atenció al sistema democràtic, s’ha portat al carrer de forma brusca i barroera. I ara només faltava el bloqueig al Parlament.

No senyor, no hi estic d’acord!

Entre ells mateixos discrepen, i tenen diferents punts de vista, i s’han deixat portar pels eixelebrats de sempre, els que utilitzen la violència i les coaccions per fer trontollar el Parlament d’un País.

Existeixen les opcions perfectament legítimes per fer-ho. I sempre queden les urnes, on es pot reinvindicar amb el vot: mecanisme totalment democràtic.

Per això, com a conclusió: cal escoltar el rebuig i el sentiment d’aquest important moviment, però sempre mantenint les formes i mai cedint al xantatge i a la violència.

Quina resposta hem de donar davant d’aquesta situació de crisi? Doncs és molt evident, ens cal tornar a ser els mateixos en aixecar un poble, una ciutat, un municipi i, per extensió, un país.

En una conferència al Parlament fa gairebé un parell d’anys, en Jordi Pujol ens deia que s’havia perdut la dignitat per Catalunya i pels catalans, i resumia que la dignitat és l’exigència del respecte.

Els darrers inquilins de la Generalitat, o sigui, tripartit, ho han deixat tot pelat i socarrimat i ara cal tornar al principi. Cal ajustar-se el cinturó, a reduir despesa supèrflua, a treballar de valent, amb ganes i a fer un esforç per recuperar la dignitat, dels catalans i catalanes i sobretot, de Catalunya.

Ens podríem preguntar on està l’honor, la coherència i el sentiment de país d’aquests que ens han escurat les butxaques. D’aquests que porten la “C” de Catalunya a les seves sigles i que, quan els convé, les posen en un raconet o ni les ensenyen. D’aquests que tenen els parents i socis instal•lats a Madrid i que ens diuen que no ens volen tornar els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que a Catalunya li corresponen, votant-hi en contra. I es queden tan panxos.

Què no defensem la mateixa Catalunya? Què volen?

Si no defensen el seu país, que es quedin a casa!

Els calaixos estan escurats. Escurats i foradats. El tripartit ens deixa d’herència 7.600 milions d’euros de dèficit. Des de Madrid, ens obliguen a prendre fortes mesures de contenció reduïnt el pressupost un 10%, i encara tenen les penques de dir-nos que és poc, que ha de ser del 20%.

Llavors, qui són els que han generat tota aquesta situació?

Ah! I si no vols caldo, dues tasses. Cada setmana els trobem al davant (o al darrera) d’una manifestació o altra. Vergonya haurien de tenir!

Com deia Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit entre el 1979 i el 1990, “el socialisme fracassa quan s’acaben els diners … que han guanyat els altres”.

I té molta raó. En tenim moltes evidències i estem al final del carrer.

Aquest diumenge la ciutadania té la possibilitat de redreçar la situació votant a Convergència i Unió als municipis. Perquè un país comença per cadascú de nosaltres, per cadascun dels pobles i ciutats. I ha quedat ben clar que el país avança quan hi ha un govern fort, amb les idees clares, amb sentiment i orgull de ser català, que posa per davant els interessos de la gent, del municipi, del país, per davant dels interessos de partit.

Un bri d’esperança. Ens cal mirar més cap a un futur millor. El camí de la vida ens l’escrivim nosaltres. Fer, o deixar de fer coses, ens pot conduir cap un punt o cap un altre.

Aquesta potestat la tenim totes les persones. Cadascuna de nosaltres ens escrivim el dia a dia, siguin quines siguin les circumstàncies.
El destí dels pobles l’escrivim les persones que hi vivim. A les nostres mans, els que tenim la sort de ser governats per un sistema democràtic, tenim el poder d’escollir les persones que han de portar les regnes comunes. Aquest és un dels drets i, alhora, deures, més importants que tenim els ciutadans. I és una de les llibertats que més ens ha costat conquerir. Mantenir-ho està a les nostres mans.

Tot i el mal moment que està vivint el món polític, hem de tenir clar que la política és necessària. El descrèdit que ha patit la classe política, sens dubte ha estat guanyada a pols per la manera de fer d’algunes persones. De tota manera, no es pot generalitzar. Hi ha moltes, moltíssimes persones, que fan la feina ben feta.

Sempre tenint present la funció bàsica del polític que és la del servei a les persones. Per tant, la figura del polític ha d’existir. No podem caure en el derrotisme i posar al mateix sac els règims dictactorials i el sistema democràtic. No tenen res a veure. Només cal preguntar a les persones més grans que ens envolten.

Altre cosa és la ideologia. Hi ha qui no vol emparar-se sota cap línia de partit oficialitzat i s’emmascaren amb marques blanques. N’hi ha d’altres que amb l’etiqueta d’independent, s’aixopluguen sota unes sigles. S’entén doncs, que, malgrat no militar en aquell partit es declaren obertament favorables a la línia que aquest defensa (i que els proporciona vots per als Consells Comarcals o Diputacions). I hi ha les persones que si, que obertament, diuen el què pensen ideològicament i fan pública la seva opció de partit.

La gent de Convergència i Unió som així. Tenim clar que formem part d’una federació amb uns valors sòlids, amb un saber fer que toca de peus a terra, amb una voluntat clara de servei a les persones i al país. Des de qualsevol àmbit: del local o municipal, al nacional. Ens arremanguem quan cal i tenim la mirada posada al futur, amb un bri d’esperança.

Tenim clar que només des de l’esperança, la il•lusió i la fe en les persones serem capaços d’encarar el futur. No ens avergonyim de dir qui som. I entomem el destí que ens toca viure amb responsabilitat i ganes de fer feina.

Som gent orgullosa de ser qui som, i de ser com som. Som persones amb un vocació clara de servei a les persones i al país. Perquè sabem que està a les nostres mans el camí col•lectiu que cadascú de nosaltres escrivim com a poble.