jordi parellada

Aquesta setmana hem viscut la quarta vaga que el Departament d’Educació porta en aquesta legislatura. Els alumnes contents (alguns) per estalviar-se el que, inconscientment, és el seu esforç de preparació al seu futur. Els sindicats de mestres (alguns) rebutjant els canvis proposats per la Generalitat. Les Ampas (algunes) sense conèixer el motiu exacte, ni el posicionament a adoptar. I els pares perduts en un mar de dubtes (alguns), per la informació que no tenen, per on colocaran els fills, per si passarà el transport, per si han de signar l’autorització del sindicat d’estudiants o no, pels dubtes de qui convoca la vaga i perquè, etc.

Escoltes per la ràdio el resultat de la vaga i, depenent de l’orígen de la informació, ha tingut un seguiment d’entre el 20% i el 60%. Una enquesta a RAC1 que preguntava si es coneixien els motius de la vaga, per sobre del 70% dels enquestats respon que no en tenia ni idea del motiu.

Voleu dir que no ens cal una reflexió?

I no em refereixo únicament als sindicats de mestres o d’estudiants, sinó a totes les figures representades en aquesta etapa formativa tan important del nostres infants i joves.

Una empresa tira endevant amb la participació activa de tots els seus integrants: des del director general, fins al darrer aprenent. Tots a una, amb un únic objectiu. Si no es fa així segur que la vida de l’empresa és molt curta.

El mateix passa en un país i amb el seu futur. En un món competitiu com el que estem, el futur passa per la formació dels que ara estan en l’edat de créixer, d’amarar-se de coneixements, dels nostres fills.

I aquí tothom hi té responsabilitats.

En primer lloc els pares. L’escolarització no es un “lloc on et gaurden i alimenten als teus fills”. És un lloc on els transmeten coneixements per afrontar millor el futur. També els eduquen. Com deia abans, la implicació dels pares és vital i, sempre sense entorpir, però si guiant.

Per la seva banda, els estudiants tenen l’obligació d’estar per la feina, pel sòl fet que en dependrà el seu futur i que per això tenen protegida aquesta etapa. Quants dels nostres pares i avis haurien volgut poder estudiar en la seva joventut i els va ser del tot impossible per la situació econòmica que patien, per les indesitjades guerres o per altres motius que no venen al cas.

Els mestres, són els professionals de l’ensenyament. Ho han de donar tot. El seu esforç i dedicació per estar sempre actiu, per poder transmetre el millor de la seva saviesa ha de ser considerat.

Els sindicats de mestres o d’estudiants o les ampas, que s’esforcen en recollir, transmetre, organitzar i defensar el que toca en cada moment han de ser-hi per defensar els drets i deures de tothom.

I el Departament d’Educació i d’altres professionals que des d’organismes i institucions tracen les directrius generals, no únicament del què i com han d’estudiar els nostres fills i alumnes, sinó del futur de país que volem. Aquesta gran responsabilitat, exigeix una guió clar i exemplar. I cal que aquestes polítiques comptin amb el compromís de totes les parts. Per què, em pregunto, què s’ha n’ha fet del Pacte Nacional de l’Educació, tant que ens va costar aprovar?

Per tant, hem de fer una reflexió profunda i hem de saber trobar els camins perquè els col·lectius implicats deixin d’estar enfrontats, perquè tothom hauríem de tenir clara una cosa: els perjudicats sempre són els infants i joves. Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.

Si esteu al cas de les darreres notícies sembla que, al món, tot vagi del revés: el fonamentalisme amenaçant fer caure avions, segrestar coperants o tirotejant seleccions de futbol, el creixement sense fre de l’atur, la previsió econòmica gens optimista, el canvi a la presidència europea en un mal moment (ja veurem si també se’l creuen a la resta d’Europa), l’espera indefinida d’una sentència del Tribunal Constitucional, els conflictes amb la immigració, els preparadíssims dispositius per les nevades que resulten ineficients i mal gestionats, el traspàs del servei de rodalies que arriba amb el preu del bitllet apujat però rebaixat de capacitats (ni gestió d’estacions, ni de trens, ni d’horaris), el traspàs de gestió de l’aeroport del Prat que queda com fins ara: les decisions continuaran venint de Madrid, i un llarg etcètera que no s’acaba.

Renoi tot regirat!

Però hi ha una notícia que, a més, em provoca indignació: la dels dos piròmans del foc de l’Horta de Sant Joan del passat juliol. Deixant de banda el lamentable fet de la mort dels cinc bombers del GRAF, de les mil i escaig hectàrees cremades de bosc i de la tràgica experiència dels habitants de la zona durant aquells dies, em sobta l’engany, la incoherència i les contradiccions generades al voltant de la mateixa.

La primera és la descoordinació en el propi govern de la Generalitat. Tal i com ha explicat el Conseller de Medi Ambient, se n’ha assabentat per la premsa que s’estava fent una investigació per part dels mossos, i tot just fa uns dies que ho sap.

La segona és la ràbia de saber que persones contractades per realitzar tasques de neteja de boscos o auxiliars forestals, preparades per evitar i combatre focs i protegir la natura, perdin la xaveta i es converteixin en imprudents temeraris, i que, escapant del foc, encara s’hi facin fotos.

La tercera és l’engany i la prepotència amb la qual aquesta informació ens ha arribat. El passat mes de juliol el govern ens volia fer combregar amb rodes de molí, donant la culpa a un llamp que va adormir-se en un tronc d’un pi i va guardar la flama incendiària durant una setmana per, després, sortir i cremar-ho tot!

I ara ens venen explicant que una nova investigació els ha aportat més dades, que han pogut trobar als culpables, que sort de la gran tasca dels mossos (totalment d’acord), i que ells, sobretot ells, no s’havien equivocat (es veu que no s’equivoquen mai) sinó que ara tenen més informació i poden desmentir tot el que ja ens havien fet empassar.

Em sembla bé que contrastin la informació, però s’ha de fer en el primer moment! Aquesta tossudesa en buscar raons tan inversemblants els fa passar fer mentiders. No hagués sigut molt més fàcil i elegant dir que no sabien què l’havia provocat i que continuarien investigant?

Cal actuar amb aquesta prepotència i enganyant a la gent?

Si us plau, dediqueu-vos a resoldre els problemes reals i doteu-vos d’una mica de modèstia!

He llegit l’article de la senadora per CiU Montserrat Candini que ha publicat al diari digital  tribuna.cat i considero que te tota la raó que Catalunya perd el tren, en favor de les espanyes.

Aquí el teniu:

Dos dies abans que finalitzés l’any 2009, el Govern espanyol va traspassar Rodalies a la Generalitat de Catalunya. Des de CIU hem valorat aquest acord com un traspàs de rebaixes, virtual i amputat. Per què ho valorem així? Les vies, les catenàries i les estacions segueixen en mans d’ADIF (Fomento). Fins l’any 2011 la Generalitat no podrà decidir res i, per tant, Renfe segueix com a operadora. En cas de conflicte entre Generalitat i ADIF, Fomento farà d’àrbitre.

No es preveu el traspàs de regionals ni del servei Avant d’Alta Velocitat. El Govern espanyol ha xifrat en 117 M€ el dèficit d’explotació del servei anual (allò que no cobreixen els bitllets) i no tenen intenció de posar-hi diners. El Govern espanyol i el Govern català han acordat que la situació actual del servei és l’òptima i, per tant, qualsevol millora haurà d’anar a càrrec de la Generalitat de Catalunya, quan a la resta de l’Estat són assumides pel Govern central.

Existeixen altres problemes afegits. És evident que el parc mòbil no és l’òptim, ni en tecnologia ni en quantitat, i també són millorables les freqüències de pas actuals. Per comprendre encara més en quines circumstàncies han admès un traspàs de rebaixes, cal recordar que en els darrers 4 anys Renfe ha destinat a Catalunya 35 trens (model S-440), fabricats l’any 1975, procedents d’altres llocs de l’Estat espanyol, i que el 41 % dels trens de mitjana distància a Catalunya tenen una antiguitat superior als 34 anys. Aquest és el traspàs.

Per acabar de valorar-ho, només cal recordar que la inversió que va prometre la ministra Chacón quan era Cap de Llista a les Generals va ser de 6.135 M€, quan en realitat inverteixen 4.000 M€. És a dir, el valor de la nova promesa incompleta per part del socialistes és de -2.135 M€. Amb tots aquests elements crec que és lògic pensar que Catalunya perd el tren.

Qui més qui menys, en una situació laboral normal –i no pas excepcional com aquest any amb els prop de 4 milions d’aturats a l’estat espanyol– quan s’acosta el Nadal rep una panera de la seva empresa, o de l’associació a la qual pertany, o un detall de la parròquia o del club esportiu al qual està vinculat. Potser vindrà acompanyada de pernil o no, i estarà més farcida de productes o serà més senzilla. Tot dependrà de la voluntat de qui la regala, de les seves possibilitats, del seu gust i de la seva visió de país.

I en aquest sentit us explico la meva experiència.

El passat dia 22, un cop acabat el Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Avinyonet, ens donen la panera i les felicitacions clàssiques del Nadal. I cap a casa tots contents.

L’endemà al matí quan l’obro vaig mirant i, …, un pot de préssec en almívar, de Murcia, pinya, també en almívar, aquest cop d’Indonèsia però envasat a Navarra, un xoriço i un fuet de Teruel (bé, era “salsichon”), unes galetes de la “Estepeña” de Sevilla, un pot de foie gras de canard de França, unes “tortas” fetes a Toledo, uns bombons de Zaragoza, uns “nevaditos” d’Estepa (Sevilla), uns torrons d’Alacant, un vi negre dels senyors Osborne (si, si els del toro), un vi blanc de Valdepeñas i un cava català. Ho heu llegit bé, un cava català!

Amb això no vull dir que els productes no siguin bons, que allà on els facin no hi posin tota la seva cura en fer-los, que no tinguin un reconegut prestigi o que jo sigui un tiquis miquis i no m’agradin certes menges, sinó que considero una forma d’actuar pròpia d’un ajuntament amb visió espanyolista.

Segurament encaixaria més en un ajuntament de fora de Catalunya amb un visió poc proteccionista de la seva zona (al haver productes de moltes zones del planeta). Sens dubte allunyat de Catalunya, però també allunyat del Penedès i sobretot allunyat del municipi.

De productes bons, de dolents i de gamma mitja, n’hi ha a tot arreu, i malgrat la globalització no cal fer grans esforços per “quedar bé”. Si el que ha volgut fer l’alcalde és portar productes de qualsevol indret per poder assaborir una selecció especial d’alt prestigi o gran qualitat, ha quedat a molta distància. Si el que ha fet és comprar unes paneres pel preu, confirma el seu tarannà de desidia. I, en canvi, si el que ha volgut és fer emprenyar als productors del municipi, de la comarca o del país, això, senzillament, ho ha aconseguit.

Aquest tracte diferenciat sovint el venim patint, tant productors com consumidors catalans, de la part de la península que te alguna reticència amb els catalans. Però cada vegada és més freqüent veure-ho com ho apliquen certs ajuntaments amb visió espanyolista. Aquest tracte, de cocció lenta, fet des del propi territori, va castrant als catalans.
Que no tenim productes prou sans, prou ben elaborats i de reconegut prestigi prop de les nostres contrades, que cal anar a buscar-los a fora?

Que us diuen que no, quan aneu als productors propers a demanar-los col·laboració amb l’ajuntament en certs actes, i ho fan sense protestar?

A la nostra terra, fàcilment trobarem vins i caves, però també bons embotits, assortits de galetes, torrons casolans, varietat d’almívars, pastetes i pastissets, i un llarg etcètera que pot encabir-se perfectament en una panera. I sense sortir del municipi, moltes d’aquestes coses. I a la comarca, amb seguretat, tot.

A més, patint aquest moment delicat i generalitzat de feina, ens cal mantenir i potenciar els comerços i les empreses d’aquí, i donar-los el nostre suport de la forma més directa de fer-ho: comprant-los els productes!
La riquesa dels municipis i dels seus ajuntaments depenen en bona part d’aquests comerços i empreses.

I sapigueu que aquests productors propers, de casa, apart d’oferir-nos bons productes i de tractar-nos bé quan els ho demanem, donen feina i creen riquesa al municipi!

La “Diputació del General” o “Lo General de Catalunya” eren els noms amb els quals s’anomenava a l’equivalent a l’actual Generalitat de Catalunya, i inicialment consistia en una comissió amb poders delegats per les corts per administrar els donatius al rei, durant l’edat mitjana. Es va crear concretament al 1359.

Aquest 2009, per tant, es celebra el 650è aniversari d’aquella fita, la primera Generalitat. La institució que ens permet l’autogovern. I només per aquest motiu ja n’hem d’estar satisfets.

Malgrat una història plena de persecucions, prohibicions i continuats atacs per aïllar-nos en diferents moments i fer-nos dependre de la imposició espanyola, podem assegurar que Catalunya sempre ha tirat endavant pel seu tarannà de lluita i, alhora, reivindicació per poder gestionar i administrar les seves terres i les seves persones. Disposem de la democràcia més antiga d’Europa, molt abans que l’anglesa, considerada de les més antigues del món.

El darrer segle, com molts potser recordeu, hi van haver dues restauracions d’aquesta institució posteriors al “decret de nova planta” famós, conseqüència de la Guerra de Successió del 1714 del rei Felip V.

La segona d’aquestes recuperacions sortosament encara l’estem vivint i conservant. I ho dic en aquest to, perquè la tenim penjant d’un fil que s’anomena Tribunal Constitucional, que ha d’emetre una sentència a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sense tenir en compte l’aprovació donada pels parlaments català i espanyol i la ratificació en referèndum pel poble català.

La situació de Catalunya al segle XXI requereix d’unitat política per poder avançar. Però ens trobem amb una sèrie de polítics que es dediquen a boicotejar-la directa o indirectament, via recurs al TC o via bloqueig a l’autodefensa, implantant l’espanyolisme progressista a la basca, sempre que poden.

I al Penedès estem doblement afectats per aquests bloquejos.

Per una banda, trobem que temps enrere podíem sentir manifestacions socialistes en favor al dret a decidir de les dones, basant la seva argumentació en el progrés social i el respecte a la decisió de la persona en la interrupció de l’embaràs, però, en canvi, des del partit majoritari del govern, es posen tots els pals a les rodes (sense que es noti massa) per la celebració d’un referèndum, saltant-se el respecte a un important col·lectiu de persones i de pensament més avançat: el del dret a decidir d’un poble.

I per altra banda, recentment, un personatge del mateix partit, tampoc vol reconèixer que el Penedès, majoritàriament, desitja la vegueria pròpia. Sembla que la substitució de les organitzacions territorials espanyoles i dels seus òrgans gestors, o sigui de les províncies i de les diputacions, els faria massa autònoms del “papa” Estat. Això que la Vegueria hauria de substituir, els etiqueta clarament, dependents de la política espanyola.

I, ens cal estar sotmesos a una institució de segon ordre, subordinada del govern espanyol? Crec que no.

El que cal és refermar els nostres interessos, els interessos catalans i penedesencs, si volem continuar mantenint el criteri propi com a poble.

La celebració dels 650 anys de la primera democràcia a Europa, símbol de l’autogovern, està passant gairebé desapercebuda, sense fer-la participativa i reduint-la a un fet anecdòtic sense rellevància.

Davant de la inclusió en l’avantprojecte de llei d’economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloguers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol i perjudicarà un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions.Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. Exigim que el govern garanteixi per llei la neutralitat de la xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.