jordi parellada

El meu amic Paco, establert a Catalunya des de fa molts anys i amb el qual, de tant en tant, comparteixo converses d’economia, em comentava que tenia molts dubtes sobre a qui havia de votar en aquestes properes eleccions. Us ho escric tal com va anar la conversa.

Jordi: Hola Paco, com estàs?

Paco: Doncs preocupat per la situació i amb molts dubtes. No puc continuar votant als que sempre he votat.

Jordi: No saps a qui votar?

Paco: Mira Jordi, el socialisme a Catalunya i a l’Estat està perdut. Les darreres legislatures del PSOE i del tripartit han fet molt mal, per mèrits propis. L’herència deixada a Catalunya per l’anterior govern de 8.350 milions d’euros de dèficit i la situació de les finances públiques de la Generalitat estan al límit de la fallida. I això són fets!

Jordi: Però, com tu dius, ha estat per mèrits propis.

Paco: No entenc com la cap de llista per Barcelona, la Ministra Chacon, prefereix oblidar-se de Catalunya, o pitjor encara, com volia exigir a la Generalitat un ajustament pressupostari del 20% en lloc del 10% aplicat.

Jordi: Tothom sap que això hagués estat el final pel nostre país!

Paco: Jo, que ja saps que no sóc nascut aquí, em sento un català més, perfectament integrat, encara que mai em posaré la samarreta del Barça perquè sóc del Betis.

Jordi: Ja m’agrada que et sentis un català més.

Paco: No puc entendre com es defensen actituts contra els teus propis interessos, contra el teu propi poble i país. Entenc perfectament que els catalans vulguin parlar la seva llengua, i sobretot que volguem defensar la nostra societat del benestar, perquè l’hem construït entre tots i no és just que aquí haguem de pagar-ho tot.
Però, com vol aquesta dona posar-se els catalans a la butxaca si el 10-J es va negar a donar suport a la manifestació i, a més, públicament es va mostrar favorable a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya?
No ho entenc.

Jordi: Totes les persones aspirem a poder fer més i millor. Ara, el que convé, és tenir o mantenir la feina i disposar d’uns ingressos estables. Per tant, si Catalunya pogués disposar del Pacte Fiscal, o sigui, dels més de 16.000 milions que cada any generosament es reparteixen per la resta de comunitats d’Espanya, no hauríem de patir tant. És com si del teu sou decideixes donar-ne una part per ajudar a paliar situacions de més necessitat, que està molt bé, però en aquest cas, ni tu ho decideixes, ni els “ajudats” són els que en tenen més necessitat. Amb el Pacte Fiscal Catalunya podria plantejar més polítiques socials i d’un estat del benestar més fort.

Paco: És que, el que fan amb Catalunya, és una sagnía!

Jordi: Ho sé. Saps quant costa afegir un nou hospital a la xarxa sanitària catalana?

Paco: Si, recordo que ho vaig llegir al diari. Uns 100 milions d’euros.

Jordi: Exacte! Si disposéssim dels 16.000 milions que cada any perdem en forma de dèficit fiscal, es podríem construir a Catalunya 160 nous hospitals. Fixa’t que mentre PP i PSOE volen abocar-nos cap a un model de col•lapse econòmic com el de Grècia, el Pacte Fiscal ens condueix cap a un model de progrés i benestar com el de Suècia.

Paco: Però ja saps que sóc anti PP.

Jordi: Si, ja ho sé. I com ja saps, tampoc són sants de la meva devoció! Mira Paco, cal que Catalunya tingui força a Madrid per demanar un Pacte Fiscal que permeti disposar dels recursos per poder cobrir totes les seves necessitats en polítiques socials, i que hi hagi algú que defensi els interessos de Catalunya sense tenir les mans lligades. Mai els diputats catalans del PP o del PSC han fet cap servei a Catalunya. S’han limitat a votar una vegada darrera l’altra seguint les ordres que rebien dels seus amos de Madrid encara que això suposés votar contra els interessos de Catalunya.

Paco: Què m’has de dir. A casa ja ho vam patir amb la llei de la dependència del ZP.

Jordi: I tu que tens una botiga, ja saps que el PP ha anunciat que vol implantar la liberalització dels horaris comercials per tal que els establiments puguin obrir tots els dies de la setmana i en l’horari que vulguin?

Paco: No fotis.

Jordi: Això suposarà destrucció de llocs de treball i tancament de petits establiments i botigues com la teva. La liberalització d’horaris suposa un atac directe al model de botigues i comerç de proximitat que amb tant d’èxit a funcionat a Catalunya des de sempre.

Paco: no cal que m’expliquis més. Els meus (PSOE) i els altres (PP) ho han fet fatal. Aquest cop votaré a un partit que defensi Catalunya, els seus treballadors i els interessos del seu país. Votaré Convergència i Unió.

Jordi: Així m’agrada Paco, que pensis en la decisió que afectarà els propers 10 o 15 anys, i que tinguis clar el millor pel teu futur i dels teus fills.

Un dia d’aquests llegia un article al diari ARA signat pel Carles Capdevila en el qual parlava d’un eslògan utilitzat pel PSC  (“Per a Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy”) en aquesta nova cursa electoral que tot just s’enceta i, etzibava que el PP “havia fet coses terribles per Catalunya”.

En Capdevila es feia la pregunta “segur que no hi ha una manera millor de vendre’s?”

Sense voler entrar en les formes que utilitzen aquestes formacions polítiques, i tornant-me a referir a l’article en sí, li dono la raó a l’autor.

Traslladant-ho al món empresarial o a algun altre aspecte de la vida, considero que darrera de qualsevol eslògan publicitari, ja sigui elaborat per una consultora especialitzada de màrqueting o per una modesta inspiració, aquest ha de traslladar, al possible interessat, les qualitats del nou producte, informant de la seva utilitat, de les seves funcions i de la felicitat que hem d’obtenir en cas de “comprar” el producte.

Això, que és vàlid per al comerç, ho hauria de ser per a qualsevol associació, partit polític, entitat o organisme de la societat civil.

Els entesos diuen que és el mateix. Si més no, que té unes connotacions molt semblants, el posicionar un nou producte en el mercat, el presentar-se de president a l’associació de veïns, a la presidència l’ampa, o al consell assessor dels amics de la bona cuina, per posar un exemple.

En qualsevol cas, la pretensió és informar d’unes qualitats, d’un producte, o d’una persona que es presenta per assumir unes responsabilitats i, alhora, per representar les aspiracions d’aquell col·lectiu.

Si no és així, si el sabó no deixa la roba neta, o el lider no cumpleix el que ha pregonat, estem davant d’un frau, i caldria exigir el retorn dels diners (del sabó) o el cessament de les funcions de l’individu en qüestió.

En certs païssos del món està prohibit fer publicitat del producte competidor desmereixent-lo o explicant els seus defectes o incumpliments. No obstant, allà on és permès, també s’observa una reacció contrària de certa part del públic que considera una tàctica de menyspreu, de derrotistes i de poca ambició. Allà on està limitada aquesta pràctica, els organismes que regulen la competència comercial, no accepten aquesta mala pràctica i en rebutgen el seu ús.

Oi que tots els corredors d’una cursa surten des de la mateixa línia de sortida i, tan ràpid com poden després del tret de sortida, lluiten per arribar primers?

Quan acaben, demostren que estaven preparats, que les condicions els eren òptimes, en sabien prou. Però si el test de dopatge dóna positiu, els desqualifiquen.

En Guardiola entrena un equip que, en aquests moments es pot considerar líder al món pel bon futbol, pels mèrits i esforços de l’equip dins del camp, i no pas per les declaracions i contratacs fets des de despatxos o sales de premsa.

Per tant, si tenim una mica de memòria, deixem de banda els eslògans derrotistes que ens convencin del que cal o del que no cal, basats en la incompetència del contrari i el seu passat. A Catalunya sabem el que interessa als catalans i ens calen propostes fermes que ho defensin!

Altres vegades ho hem denunciat, el govern de l’Ajuntament d’Avinyonet, des de fa 20 anys a mans del PSC, quan es tracta de defensar el territori, sigui la Vegueria Penedès, sigui la Diada Nacional de Catalunya, sigui el referèndum del dret a decidir o sigui la defensa de la llengua catalana, mani qui mani a les institucions superiors, Generalitat, Diputació o Consell Comarcal, no es mulla.

I la primera paraula que els surt de la boca per justificar-ho, és que no fan política. Quina fal·làcia!

Actes per la Diada Nacional se’n poden fer de moltes maneres: no cal treure la policia muntada amb els guarniments de gala. Però es pot fer un acte simbòlic, una ballada de sardanes, una lectura d’un manifest o una senzilla, però emocionant, issada de la Senyera tot escoltant (i entonant) el cant dels Segadors, a qualsevol dels indrets bonics que tenim al municipi.

Però, no, això no va amb ells. I el problema és que apliquen directives de partit molt explícites en aquests temes, i sovint són per no enfrontar-se al que es marca des de Madrid.

Un exemple proper, aquest dilluns passat, dia que l’entitat somescola.cat (entitat formada per un conjunt d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que, arran les sentències del Tribunal Suprem espanyol, qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya) va fer la convocatòria únanim de concentració a tot els ajuntaments i ciutats de Catalunya, a les 7 de la tarda, per tal de simbolitzar una mobilització simultània.

Em vaig posar en contacte amb l’alcalde (del PSC) i amb l’UPA per organitzar conjuntament aquest acte. La resposta del PSC, va ser que no tenia res previst i que faria algunes trucades per donar-me resposta. Després va venir la seva versió de la proposta: canviar-ho a 2/4 de 3 de la tarda, perquè així hi hauria la gent de l’ajuntament, de la llar d’infants i de l’escola, amb els quals ja havia parlat. “No s’ha fet mai res semblant i tothom anirà a Vilafranca” em deia.

Evidentment no vaig voler acceptar l’alternativa per evitar contradir la mobilització unànim que s’havia convocat a tot Catalunya a la mateixa hora, i vam passar de no tenir cap mobilització per la llengua, a tenir-ne dues: la del PSC i la de l’entitat somescola.cat recolzada per CiU d’Avinyonet.

Si les forces polítiques d’un mateix municipi actuem per separat, en temes cabdals per Catalunya i tan primoridals com la defensa de la llengua i del nostre sistema educatiu, m’entristeix profundament i em fa qüestionar els valors que es defensen des de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Avinyonet.

I si les persones no tenen clares les raons per les quals s’han de mobilitzar, n’estan sent còmplices!

Qui no està indignat per alguna cosa?

El 15-M un col·lectiu de persones que s’autoanomenen “indignats” es manifesten i munten una acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona i a altres indrets del país i d’Europa.

En principi es presenten com a persones indignades per la situació de crisi que s’està patint. Volen denunciar els privilegis de la banca, la qualitat democràtica, els sous dels polítics, etc, etc. Passats uns dies, es comencen a barrejar les coses: que si les retallades a sanitat, que si l’accés a un habitatge digne, que si els drets a l’escola pública, etc, etc.

I a la plaça, també es comencen a barrejar diferents grups d’indignats, amb diferents criteris i pensaments que els porta a ensorrar-se en el seu propi èxit.

De tot!

Un veritable potipoti de reclamacions i reivindicacions personals i col·lectives, que demanen reflexió o exigeixen rebuig. I en algunes d’elles probablement hi estaria d’acord, sobretot en el fons, però en d’altres és la queixa per la queixa.

L’espectacle a la Plaça Catalunya, indignant!

El que havia des ser un toc d’atenció al sistema democràtic, s’ha portat al carrer de forma brusca i barroera. I ara només faltava el bloqueig al Parlament.

No senyor, no hi estic d’acord!

Entre ells mateixos discrepen, i tenen diferents punts de vista, i s’han deixat portar pels eixelebrats de sempre, els que utilitzen la violència i les coaccions per fer trontollar el Parlament d’un País.

Existeixen les opcions perfectament legítimes per fer-ho. I sempre queden les urnes, on es pot reinvindicar amb el vot: mecanisme totalment democràtic.

Per això, com a conclusió: cal escoltar el rebuig i el sentiment d’aquest important moviment, però sempre mantenint les formes i mai cedint al xantatge i a la violència.

Quina resposta hem de donar davant d’aquesta situació de crisi? Doncs és molt evident, ens cal tornar a ser els mateixos en aixecar un poble, una ciutat, un municipi i, per extensió, un país.

En una conferència al Parlament fa gairebé un parell d’anys, en Jordi Pujol ens deia que s’havia perdut la dignitat per Catalunya i pels catalans, i resumia que la dignitat és l’exigència del respecte.

Els darrers inquilins de la Generalitat, o sigui, tripartit, ho han deixat tot pelat i socarrimat i ara cal tornar al principi. Cal ajustar-se el cinturó, a reduir despesa supèrflua, a treballar de valent, amb ganes i a fer un esforç per recuperar la dignitat, dels catalans i catalanes i sobretot, de Catalunya.

Ens podríem preguntar on està l’honor, la coherència i el sentiment de país d’aquests que ens han escurat les butxaques. D’aquests que porten la “C” de Catalunya a les seves sigles i que, quan els convé, les posen en un raconet o ni les ensenyen. D’aquests que tenen els parents i socis instal•lats a Madrid i que ens diuen que no ens volen tornar els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que a Catalunya li corresponen, votant-hi en contra. I es queden tan panxos.

Què no defensem la mateixa Catalunya? Què volen?

Si no defensen el seu país, que es quedin a casa!

Els calaixos estan escurats. Escurats i foradats. El tripartit ens deixa d’herència 7.600 milions d’euros de dèficit. Des de Madrid, ens obliguen a prendre fortes mesures de contenció reduïnt el pressupost un 10%, i encara tenen les penques de dir-nos que és poc, que ha de ser del 20%.

Llavors, qui són els que han generat tota aquesta situació?

Ah! I si no vols caldo, dues tasses. Cada setmana els trobem al davant (o al darrera) d’una manifestació o altra. Vergonya haurien de tenir!

Com deia Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit entre el 1979 i el 1990, “el socialisme fracassa quan s’acaben els diners … que han guanyat els altres”.

I té molta raó. En tenim moltes evidències i estem al final del carrer.

Aquest diumenge la ciutadania té la possibilitat de redreçar la situació votant a Convergència i Unió als municipis. Perquè un país comença per cadascú de nosaltres, per cadascun dels pobles i ciutats. I ha quedat ben clar que el país avança quan hi ha un govern fort, amb les idees clares, amb sentiment i orgull de ser català, que posa per davant els interessos de la gent, del municipi, del país, per davant dels interessos de partit.

Un bri d’esperança. Ens cal mirar més cap a un futur millor. El camí de la vida ens l’escrivim nosaltres. Fer, o deixar de fer coses, ens pot conduir cap un punt o cap un altre.

Aquesta potestat la tenim totes les persones. Cadascuna de nosaltres ens escrivim el dia a dia, siguin quines siguin les circumstàncies.
El destí dels pobles l’escrivim les persones que hi vivim. A les nostres mans, els que tenim la sort de ser governats per un sistema democràtic, tenim el poder d’escollir les persones que han de portar les regnes comunes. Aquest és un dels drets i, alhora, deures, més importants que tenim els ciutadans. I és una de les llibertats que més ens ha costat conquerir. Mantenir-ho està a les nostres mans.

Tot i el mal moment que està vivint el món polític, hem de tenir clar que la política és necessària. El descrèdit que ha patit la classe política, sens dubte ha estat guanyada a pols per la manera de fer d’algunes persones. De tota manera, no es pot generalitzar. Hi ha moltes, moltíssimes persones, que fan la feina ben feta.

Sempre tenint present la funció bàsica del polític que és la del servei a les persones. Per tant, la figura del polític ha d’existir. No podem caure en el derrotisme i posar al mateix sac els règims dictactorials i el sistema democràtic. No tenen res a veure. Només cal preguntar a les persones més grans que ens envolten.

Altre cosa és la ideologia. Hi ha qui no vol emparar-se sota cap línia de partit oficialitzat i s’emmascaren amb marques blanques. N’hi ha d’altres que amb l’etiqueta d’independent, s’aixopluguen sota unes sigles. S’entén doncs, que, malgrat no militar en aquell partit es declaren obertament favorables a la línia que aquest defensa (i que els proporciona vots per als Consells Comarcals o Diputacions). I hi ha les persones que si, que obertament, diuen el què pensen ideològicament i fan pública la seva opció de partit.

La gent de Convergència i Unió som així. Tenim clar que formem part d’una federació amb uns valors sòlids, amb un saber fer que toca de peus a terra, amb una voluntat clara de servei a les persones i al país. Des de qualsevol àmbit: del local o municipal, al nacional. Ens arremanguem quan cal i tenim la mirada posada al futur, amb un bri d’esperança.

Tenim clar que només des de l’esperança, la il•lusió i la fe en les persones serem capaços d’encarar el futur. No ens avergonyim de dir qui som. I entomem el destí que ens toca viure amb responsabilitat i ganes de fer feina.

Som gent orgullosa de ser qui som, i de ser com som. Som persones amb un vocació clara de servei a les persones i al país. Perquè sabem que està a les nostres mans el camí col•lectiu que cadascú de nosaltres escrivim com a poble.