jordi parellada

Aquest diumenge, a casa varem sopar d’hora i un cop feta la tertúlia familiar habitual, vaig quedar-me a veure el reportatge “El preu de ser els primers” de la sèrie 30 minuts de TV3 –exce·lent, per cert–. Això m’ha portat a fer aquest article.

Els que el vareu veure com jo, desconec si us va passar el mateix. Però a mi, a mida que anaven avançant les imatges, anava pensant amb el contrast de la situació d’aquí.

El reportatge tracta dels canvis en el sistema educatiu que estan portant a terme, des dels anys setanta, a Corea del Sud. Amb una política gubernamental molt concienciada en donar el tomb a la seva situació (7 de cada 10 no sabien llegir), però, sobretot, amb un impuls i recolzament agoserat de les famílies. Un estímul de competició desmesurat i un afany per ser els millors al preu que sigui, que, per a mi, els fa o els farà infeliços.

Al començar s’explica l’evolució creixent que han tingut en l’ensenyament de l’alumnat. Només cal veure els resultats: el 80% de joves tenen formació universitària.

Després s’endinsa en el que anomenen “cap de setmana de sobreesforç i competència educativa”, on els objectius bàsics són estimular als nens de primària, per aprendre a superar i a valer-se per si mateix, sota unes estrictes activitats paramilitars. Tres dies i tres nits incomunicats, vestits de soldat, sotmesos al règim marcial per “anar més enllà dels seus límits”.

Surten nens plorant i angoixats, i penses: que mesquins són els pares que els fan patir aquest tràngol. D’altres que ho superen.

Posteriorment veiem la vida diària d’una jove adolescent. Bé, dic vida, per dir alguna cosa. Es lleva a les 6 del matí. A quarts de vuit entra a l’escola pública i en surt a les 6 de la tarda. Es queda a estudiar a l’escola fins aproximadament a les 10 del vespre. Moment el qual, la mare la recull i l’acompanya a classes particulars a l’altra punta de la ciutat. Hi entra prop de les 11 de la nit. Arriba a casa a la 1 de la matinada. Aquell dia haurà fet una jornada de 19 hores de treball i només n’haurà dormit 5. Així quatre dies a la setmana.

La mare, cofoia, encara dubte si aquelles 5 hores de son no podria aprofitar-les. Per si de cas, li posa un CD d’història en anglès mentre s’adorm. El seu objectiu no és treure únicament bons resultats sino ser els millors. Jo estaria ko a la segona frase!

En el cas dels estudiants de primària la cosa s’hi assembla bastant. A l’estiu, estudiar, estudiar i estudiar.

La família viu obsesionada en la preparació constant, en la superació continua, per aconseguir ser els millors.

Un grup de noies adolescents reconeixen que tenen molts moments de decepció, de plors. En canvi, tenen poques hores de diversió. Admeten que estan perdent la seva adolescència. No obstant estan convençudes que és l’únic camí. Un camí que les portarà a treballar 15 hores al dia, buscar una segona feina per pagar les classes particulars dels fills que puguin tenir –dubto que tinguin massa temps per fer-los– i que els deixarà, com a record d’infantesa, els sacrificis fets i no les estones jugant amb les amigues i amics.

La pressió dels pares és molt forta. Tan, que alguns fills i filles en pateixen les conseqüències amb malalties despressives, estrés i transtorn del son. L’índex de suicidi entre els joves creix cada any.

L’anècdota familiar: un cop a la setmana surten per sopar tots junts.

I la reflexió:
Contrast. Fort contrast amb la situació d’aquí. També tenim una societat competitiva però sense arribar a l’extrem obsessiu d’aquests sudcoreans. Potser aquí manca més capacitat d’esforç. Allà els sobra.

Segurament hi ha coses positives en tot aquest procés formatiu tan bèstia, però aquest ritme trepidant tan desmesurat no pot ser bo. Els nens i nenes han d’estudiar i fer els deures, però també han de jugar. Els adolescents han de concentrar-se en els estudis, però també han de créixer amb l’esperit i els sentiments. I els universitaris han de ser bons estudiants per a tenir una societat de prestigi, però també han de gaudir fent esport, sortint de festa i palpant la realitat.

Per això, com que totes les masses piquen, cal aplicar el senderi i buscar l’equilibri, com en totes les coses. Perquè estem en un món on tot tendeix a l’equilibri.

Si voleu fer un cop d’ull al reportatge, el podeu trobar a: http://www.tv3.cat/videos/3898594/El-preu-de-ser-els-primers

Hagis nascut on hagis nascut, a Vilafranca, a Gurb, a Getafe o a Fukushima, les persones tenim tendència a retornar al nostre lloc d’orígen, encara que només un cop a la vida, per Nadal o no.

Es considera que allà on has viscut les primeres etapes de la vida et genera una emprempta que et costarà molt de perdre durant la teva vida. Et marquen d’una determinada manera el futur dels teus sentiments.

El parc on jugaves de petit, els carrers que recorries amb la teva primera bicicleta, les vinyes que veies créixer, la colleta d’amics, l’equip de futbol, aquell entrenador que et tractava com un fill, la casa dels avis, els primers amors, la primera feina, la mili, etc. Tot, absolutament tot, té un encaix perfecte en el nostre cervell i es retenen aquelles imatges, sobretot les agradables, i són de fàcil record.

Si pel que sigui, has hagut de marxar a viure a un altre poble, ciutat o país, aquells records i imatges queden més impregnades, com en un espai reservat i protegit de la teva memòria. Depenent de la distància que et separa i de la teva immersió a la infantesa, t’emportes els records i els intentes tenir presents en qualsevol lloc prop teu, a través de diverses formes: fotos d’aquells moments penjades a la paret, enllaços a l’ordinador de la premsa d’allà, blocs d’amics que hi vas deixar, o establint vincles amb les persones que encara hi són, per evitar que la distància acabi amb els records.

I aquests arrelaments els pots portar impregnats de moltes maneres: potser mai has fet ballar l’àliga, però si la veus en una foto que algú t’ensenya, la identifiques desseguida i taral·leges “tres passos endarrera, tres passos endevant, …”.

Un cop traumàtic et pot esborrar aquests records i vivències. Ja se sap, a vegades la salut et fa males passades i et condiciona molt, però no sempre s’hi pot lluitar!

Però hi ha altres situacions que et poden fer trencar aquest enllaç: la traïció. La traïció a una societat i a un territori que et va estimar mentre creixies i et feies gran i que no entendrà que et giris en contra, per interessos personals.

El millor que caldria fer és marxar per dignitat.

La ferida és profunda i ha de cicatritzar.

Cal netejar el mal fet.

El meu amic Paco, establert a Catalunya des de fa molts anys i amb el qual, de tant en tant, comparteixo converses d’economia, em comentava que tenia molts dubtes sobre a qui havia de votar en aquestes properes eleccions. Us ho escric tal com va anar la conversa.

Jordi: Hola Paco, com estàs?

Paco: Doncs preocupat per la situació i amb molts dubtes. No puc continuar votant als que sempre he votat.

Jordi: No saps a qui votar?

Paco: Mira Jordi, el socialisme a Catalunya i a l’Estat està perdut. Les darreres legislatures del PSOE i del tripartit han fet molt mal, per mèrits propis. L’herència deixada a Catalunya per l’anterior govern de 8.350 milions d’euros de dèficit i la situació de les finances públiques de la Generalitat estan al límit de la fallida. I això són fets!

Jordi: Però, com tu dius, ha estat per mèrits propis.

Paco: No entenc com la cap de llista per Barcelona, la Ministra Chacon, prefereix oblidar-se de Catalunya, o pitjor encara, com volia exigir a la Generalitat un ajustament pressupostari del 20% en lloc del 10% aplicat.

Jordi: Tothom sap que això hagués estat el final pel nostre país!

Paco: Jo, que ja saps que no sóc nascut aquí, em sento un català més, perfectament integrat, encara que mai em posaré la samarreta del Barça perquè sóc del Betis.

Jordi: Ja m’agrada que et sentis un català més.

Paco: No puc entendre com es defensen actituts contra els teus propis interessos, contra el teu propi poble i país. Entenc perfectament que els catalans vulguin parlar la seva llengua, i sobretot que volguem defensar la nostra societat del benestar, perquè l’hem construït entre tots i no és just que aquí haguem de pagar-ho tot.
Però, com vol aquesta dona posar-se els catalans a la butxaca si el 10-J es va negar a donar suport a la manifestació i, a més, públicament es va mostrar favorable a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya?
No ho entenc.

Jordi: Totes les persones aspirem a poder fer més i millor. Ara, el que convé, és tenir o mantenir la feina i disposar d’uns ingressos estables. Per tant, si Catalunya pogués disposar del Pacte Fiscal, o sigui, dels més de 16.000 milions que cada any generosament es reparteixen per la resta de comunitats d’Espanya, no hauríem de patir tant. És com si del teu sou decideixes donar-ne una part per ajudar a paliar situacions de més necessitat, que està molt bé, però en aquest cas, ni tu ho decideixes, ni els “ajudats” són els que en tenen més necessitat. Amb el Pacte Fiscal Catalunya podria plantejar més polítiques socials i d’un estat del benestar més fort.

Paco: És que, el que fan amb Catalunya, és una sagnía!

Jordi: Ho sé. Saps quant costa afegir un nou hospital a la xarxa sanitària catalana?

Paco: Si, recordo que ho vaig llegir al diari. Uns 100 milions d’euros.

Jordi: Exacte! Si disposéssim dels 16.000 milions que cada any perdem en forma de dèficit fiscal, es podríem construir a Catalunya 160 nous hospitals. Fixa’t que mentre PP i PSOE volen abocar-nos cap a un model de col•lapse econòmic com el de Grècia, el Pacte Fiscal ens condueix cap a un model de progrés i benestar com el de Suècia.

Paco: Però ja saps que sóc anti PP.

Jordi: Si, ja ho sé. I com ja saps, tampoc són sants de la meva devoció! Mira Paco, cal que Catalunya tingui força a Madrid per demanar un Pacte Fiscal que permeti disposar dels recursos per poder cobrir totes les seves necessitats en polítiques socials, i que hi hagi algú que defensi els interessos de Catalunya sense tenir les mans lligades. Mai els diputats catalans del PP o del PSC han fet cap servei a Catalunya. S’han limitat a votar una vegada darrera l’altra seguint les ordres que rebien dels seus amos de Madrid encara que això suposés votar contra els interessos de Catalunya.

Paco: Què m’has de dir. A casa ja ho vam patir amb la llei de la dependència del ZP.

Jordi: I tu que tens una botiga, ja saps que el PP ha anunciat que vol implantar la liberalització dels horaris comercials per tal que els establiments puguin obrir tots els dies de la setmana i en l’horari que vulguin?

Paco: No fotis.

Jordi: Això suposarà destrucció de llocs de treball i tancament de petits establiments i botigues com la teva. La liberalització d’horaris suposa un atac directe al model de botigues i comerç de proximitat que amb tant d’èxit a funcionat a Catalunya des de sempre.

Paco: no cal que m’expliquis més. Els meus (PSOE) i els altres (PP) ho han fet fatal. Aquest cop votaré a un partit que defensi Catalunya, els seus treballadors i els interessos del seu país. Votaré Convergència i Unió.

Jordi: Així m’agrada Paco, que pensis en la decisió que afectarà els propers 10 o 15 anys, i que tinguis clar el millor pel teu futur i dels teus fills.

Un dia d’aquests llegia un article al diari ARA signat pel Carles Capdevila en el qual parlava d’un eslògan utilitzat pel PSC  (“Per a Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy”) en aquesta nova cursa electoral que tot just s’enceta i, etzibava que el PP “havia fet coses terribles per Catalunya”.

En Capdevila es feia la pregunta “segur que no hi ha una manera millor de vendre’s?”

Sense voler entrar en les formes que utilitzen aquestes formacions polítiques, i tornant-me a referir a l’article en sí, li dono la raó a l’autor.

Traslladant-ho al món empresarial o a algun altre aspecte de la vida, considero que darrera de qualsevol eslògan publicitari, ja sigui elaborat per una consultora especialitzada de màrqueting o per una modesta inspiració, aquest ha de traslladar, al possible interessat, les qualitats del nou producte, informant de la seva utilitat, de les seves funcions i de la felicitat que hem d’obtenir en cas de “comprar” el producte.

Això, que és vàlid per al comerç, ho hauria de ser per a qualsevol associació, partit polític, entitat o organisme de la societat civil.

Els entesos diuen que és el mateix. Si més no, que té unes connotacions molt semblants, el posicionar un nou producte en el mercat, el presentar-se de president a l’associació de veïns, a la presidència l’ampa, o al consell assessor dels amics de la bona cuina, per posar un exemple.

En qualsevol cas, la pretensió és informar d’unes qualitats, d’un producte, o d’una persona que es presenta per assumir unes responsabilitats i, alhora, per representar les aspiracions d’aquell col·lectiu.

Si no és així, si el sabó no deixa la roba neta, o el lider no cumpleix el que ha pregonat, estem davant d’un frau, i caldria exigir el retorn dels diners (del sabó) o el cessament de les funcions de l’individu en qüestió.

En certs païssos del món està prohibit fer publicitat del producte competidor desmereixent-lo o explicant els seus defectes o incumpliments. No obstant, allà on és permès, també s’observa una reacció contrària de certa part del públic que considera una tàctica de menyspreu, de derrotistes i de poca ambició. Allà on està limitada aquesta pràctica, els organismes que regulen la competència comercial, no accepten aquesta mala pràctica i en rebutgen el seu ús.

Oi que tots els corredors d’una cursa surten des de la mateixa línia de sortida i, tan ràpid com poden després del tret de sortida, lluiten per arribar primers?

Quan acaben, demostren que estaven preparats, que les condicions els eren òptimes, en sabien prou. Però si el test de dopatge dóna positiu, els desqualifiquen.

En Guardiola entrena un equip que, en aquests moments es pot considerar líder al món pel bon futbol, pels mèrits i esforços de l’equip dins del camp, i no pas per les declaracions i contratacs fets des de despatxos o sales de premsa.

Per tant, si tenim una mica de memòria, deixem de banda els eslògans derrotistes que ens convencin del que cal o del que no cal, basats en la incompetència del contrari i el seu passat. A Catalunya sabem el que interessa als catalans i ens calen propostes fermes que ho defensin!

Un geni.

Un home avançat en el temps.

Veieu el seu darrer vídeo. Té unes frases molt bones.

Discurs d’ Steve Jobs a Stanford University (subtítols en castellà)

Quan ets jove, sovint el tema de les malalties i el d’un final digne et pot passar per desconegut, sobretot si no el pateixes en primera persona o en la d’un familiar molt proper.

A mida que et vas fent gran, però, aprecies que es van fent les “substitucions naturals” d’aquest món. I és que,com diu la dita popular, ningú queda per llavor.

Veus com marxen els avis, el pares, alguns familiars propers, i que es cumpleix rigurosament la “llei de vida”.

Una alteració en aquest ritme no hauria d’existir.

Malgrat que els grans avenços mèdics, farmacèutics i sobretot l’accés a una millor alimentació han permès allargar l’esperança de vida, ens trobem amb situacions molt difícils d’entendre i d’afrontar.

Es tracta de les situacions en les quals una malaltia, va degradant a la persona humana. Parlo d’alzheimer, de parkinson i de demències senils, o també, perquè no, d’alguns tipus de càncer o ictus. En definitiva, de qualsevol malaltia degenerativa que pot afectar a qualsevol edat.

Se sap que en aquests casos, les persones malaltes, en moments de retorn o lucidesa, se n’adonen de les seves incapacitats i situació i, anímicament els corromp.

Al voltant sempre tenen un o diversos familiars que li fan costat i que tenen un patiment paral·lel, molt sovint, incomprès, que els engoleix la seva pròpia vida.

Llavors et sorgeixen qüestions des del fons de l’ànima que faries a crits, com ara, “quina injustícia” o “perquè això?”.

I et passen pel cap dubtes com, val la pena allargar la vida per sobreviure d’aquesta manera?

O, tenim dret doncs a una mort digne?

I per les pobres persones que estan al voltant que, com deia abans, ho pateixen a fons, els dic que fan una gran feina i el seu consòl és l’esforç per aconseguir un final digne d’una persona estimada.

Molts ànims per a totes aquelles persones que es troben en aquesta situació.