jordi parellada

Vivim uns temps carregats de pesimismes: que si la crisi econòmica, que si la crisi política, que si ensabaixen els sous, que si tanca la nostra empresa, que si això, que si allò. Carregat tot d’elements que noaporten ganes, il·lusió, esperances, …, camins tortuosos i complicats de fer. En canvi, durant aquest capde setmana he pogut participar activament en un casament cristià d’un familiar directe i apreciar lesbones vibracions que s’hi reflectien.

Per això quan una persona participa en el casament d’un familiar o d’una amistat propera, observacom es generen grapats d’il·lusions a moltes, per no dir totes, persones properes a aquella parella.

Per una banda, la satisfacció de la família directa dels nuvis: pares i mares, germans i germanes, avis iàvies, cosins i cosines, oncles i tietes, i el llarg etcétera de familiars. Probablement una de les il·lusionsmés grans d’uns pares és veure com es completa el cicle de la família. La persona neix, creix, esdesenvolupa, forma parella, i genera vida nova. Cicle complet.

Per una altra, les amistats i companys de recorregut,

(more…)

L’estiu en general, i en bona part l’agost, és temps de contrastos: de canícula i de tamborinades, de canvis d’horaris i de son acumulada, de jornades intensives i de vacances, de migdiades i de nits a la fresca amb veïns, parents o amics, d’històries i romanços, de castells de focs i de remullades, de relax i de reflexió del que ha passat o s’ha fet, i moment de fer la posta a punt pel nou curs. Un factor de casualitat o de causalitat, depèn per on es miri, és que en la majoria de ciutats, viles, pobles, nuclis i barriades, hi ha present la seva festa principal: la festa major. En el calendari les trobem, bé enllaçant amb el solstici d’estiu, bé trepitjant l’equinocci de setembre.

D’entre tota aquesta coincidència, hi tenim papers per a tothom i de tota mena: mestresses que cuinen el millor per compartir amb família i amics, amb sobretaules carregats de menges i digestius; grups de balls i danses que ofereixen els seus inesgotables repertoris; colles castelleres que enlairen l’impensable; rectors que fan sermons per escoltar; diables que, mentre uns cremen més i més petards, d’altres rumien la burla i l’escarni en forma de versot; administradors, comissions de festes, juntes de societats i altres organitzadors que preparen, vetllen i es buiden per aconseguir una festa digna; i alcaldes i representants polítics que qualifiquen la festa.

Aquest any, en algunes d’elles, ja festejades, hem pogut apreciar contenció important, tan en nombre d’actes, com en excessos, sovint sense sentit. No podia ser de cap altre manera amb la crisi que patim!

Sens dubte, hi ha moltes maneres de poder fer una festa major sense haver de tirar la casa per la finestra, però, sigui com sigui, és molt important la voluntat de tothom per aconseguir-ho. Si la teva participació és passiva, hauràs d’acceptar-la tal i com és. Si hi participes activament, de ben segur que podràs gaudir-la d’una manera més essencial.

És complicat que tots els actes tinguin una acceptació i una apreciació unànime, però en una festa major hi ha espai per a tot i per a tothom, sempre que cadascú hi aporti predisposició, respecte i harmonia.

El que no hauríem de trobar, al meu entendre, són persones que s’aprofiten de la seva representativitat o estatus social per auto promoció, o bé criticar o desacreditar a altres persones que no són de la seva corda. Entenc que hi poden haver incompatibilitats de funcions al voltant de la festa, tal com diu la dita popular: “no es pot repicar i anar a la processó”. Per això cadascú ha de saber quina representació ocupa i quin espai li pertoca.

La meva recomanació per a tothom per gaudir d’una bona festa és: aporta, participa, col·labora, comparteix, …, i segur que podràs gaudir activament de la festa.

Bona festa major a tothom qui encara no l’hagi festejada!

Aquest any he pogut gaudir d’uns dies de vacances relaxades i he aprofitat per llegir Stephen Covey, impressionant mestre en lideratge.

Quan ens succeeix alguna cosa o ens trobem davant d’una situació imprevista, cadascú de nosaltres reaccionem de forma diferent, com és normal. Ara bé, si ens aturem dos o tres segons a pensar en com hem d’actuar, sense precipitar-nos, podrem gaudir d’una situació més confortable, menys traumàtica o que ens generarà menys maldecaps.

Això és el que ve a dir el principi 90/10 de Covey. Aquest senyor afirma que el 10% de la vida està relacionat amb el que passa i el 90% restant està determinat per la reacció que prens quan et passa.

L’autor ho explica amb un exemple senzill però clarificador.

Mentre estàs esmorzant a casa amb la teva família, la teva filla, sense adonar-se’n, aboca la teva tassa de cafè i se t’esquitxa la camisa.

Tens cap control sobre el que acaba de passar?
Per tant, ja tens el 10% (el fet), i el que succeeixi a continuació ho determinarà la teva reacció (segons Covey).

T’enfades i esbronques la teva filla, que comença a plorar.

Després, repliques a la teva dona per haver deixat la tassa massa a prop de l’extrem de la taula, i continues amb una batalla verbal.

Et canvies la camisa.

Trobes la teva filla encara desconsolada, acabant-se l’esmorzar, a punt per marxar cap a l’escola.

Vatua l’olla! Amb tot això, s’ha escapat l’autocar que l’havia de prendre. I la teva dona té una visita important a la feina i ha de marxar.

Agafes el cotxe i vas a acompanyar la teva filla. Com que fas tard, prems massa l’accelerador i, malgrat els embussos que trobes, et multen per excés de velocitat. Quan arribes a l’escola, la teva filla baixa del cotxe i marxa sense dir-te res. Arribes a la feina i t’has deixat la cartera!

Sembla que tot funciona del revés i que, a mesura que passa el temps, empitjora. Quan arribes a casa, ni la dona, ni la filla et diuen res i aprecies un distanciament.

Per què?

És degut a la teva reacció del matí.

I quina n’ha estat la causa?

El cafè?

La teva filla?

La policia?

Tu, potser?

Doncs és evident que tu n’ets la causa. Ha succeït un fet sobre el qual no tenies cap control.

I els 5 segons posteriors són els que han determinat la resta del dia.

I què hauria pogut succeir aturant-se 5 segons?

Quan el cafè esquitxa la teva camisa i a la teva filla li espurnegen els ulls, afectuosament li dius: “No et preocupis, em canvio de camisa i ja està”.

Et canvies la camisa, prens la cartera i dius adéu a la teva filla quan pren l’autobús escolar. Ella et saluda agraïda.

Aquesta és la diferència: mateixa situació inicial i diferents finals.

Per què?

Doncs pel 90% determinat per la reacció impulsiva i incorrecte.

Per tant, com explica Covey, és molt important tenir voluntat per aturar-nos uns segons a pensar i prendre la millor decisió.

Com es ve dient en els darrers temps, estem patint un conjunt de crisis, molt importants. Entre totes en tenim una que possiblement condiciona o pot afavorir a les demés: la crisi de valors.

A mida que ens fem grans, que veiem marxar generacions properes amb valors ben arrelats i que n’arriben de noves amb pautes tan diferents, palpem que ens convé fer una reflexió sobre aquests valors i fer pedagogia a les noves generacions.

Sovint també sentim queixes d’aquesta societat que ens porta cap a llocs sense retorn, on no hi tenim res a fer. Particularment considero que el quefer de l’entorn –la societat– ens afecta, evidentment, però que hi tenim una oportunitat que no hem de deixar escapar. Molts granets de sorra fan una pila i unes quantes piles una muntanya. Per això, entre tots, cal mantenir-nos ferms en els valors que els pares i avis ens han transmès, fonaments de les nostres accions, i que continuem la transferència als nostres fills i néts, amb paciència i persistència.

En relació amb aquests valors, fa només uns dies, llegia un article d’un conegut empresari nord americà, Bill Gates, propietari de l’empresa de software que factura més al món, Microsoft, i que explicava les seves reflexions com a pare en una conferència davant d’una colla d’adolescents d’una escola de secundària. Els escassos minuts de la seva intervenció van ser missatges molt clars i contundents de futur, basats en unes pautes de comportament molt senzilles.

Com que crec que són totalment aplicables a qualsevol família amb fills en edat d’aprendre (i persona adulta també), els escric a continuació.

1. La vida no es justa, acostuma’t-hi.
2. Al món no li importa la teva autoestima. El món espera que aconsegueixis alguna cosa abans que et sentis bé amb tu mateix.
3. No guanyaràs 5.000 dòlars al mes quan hagis acabat de superar l’escola secundària, i no seràs un vicepresident amb telèfon integrat al cotxe fins que els guanyis.
4. Si creus que el teu professor és dur, espera a tenir un cap a la teva feina. Aquest no tindrà la vocació d’ensenyament, ni la paciència que requereixis.
5. Treballar en una hamburgueseria no està per sota de la teva dignitat. Els teus avis tenien una paraula diferent per descriure-ho: en deien oportunitat.
6. Si t’equivoques, no és culpa dels teus pares! Així que, deixa de queixar-te dels seus errors: aprèn-ne d’ells.
7. Abans del teu naixement, els teus pares no eren tan avorrits com són ara. Van començar a ser-ho per pagar les teves despeses, rentar la teva roba i escoltar-te parlar sobre la teva visió avançada de les coses. Així que, abans de salvar els boscos contaminats per la generació dels seus pares, prova de netejar les coses de la teva pròpia vida: començant per la teva habitació!
8. A la teva escola, la diferència entre guanyadors i perdedors pot ser inexistent, però a la vida real no. En algunes escoles, s’han adequat els exàmens i es donen tantes oportunitats com es vulgui per a obtenir les respostes correctes i fer les coses més fàcil cada dia. Això no te cap semblança a la vida real!
9. La vida no es divideix en semestres. No tindràs unes llargues vacances d’estiu a llocs llunyans, i molt pocs caps estaran disposats a ajudar-te per tal que et trobis a tu mateix. Tot això ho hauràs de fer –si ho desitges- en el teu temps lliure.
10. La televisió no és la vida real. A la vida quotidiana, les persones de veritat ha de sortir de la cafeteria per anar a la feina.
11. Sigues amable amb els més aplicats de la teva classe. És probable que acabis treballant per a un d’ells.

Em va sorprendre aquest discurs, ja que em tenia acostumat a trobar-me discursos envoltats de tecnologia. Aquest pare deia convençut que havia sofert un canvi important després dels primers anys de vida dels seus fills. “Mai m’hauria pensat que podia aprendre tantes cançons infantils amb ells i que fossin els meus fills els que m’ensenyessin a ser més humil i més pacient” –deia–.

A més afegia la seva pròpia experiència quan, de jove, va decidir deixar els estudis universitaris per començar una empresa, i els seus pares molt enfadats, havien hagut de comprendre la situació. “Van ser molt pacients amb mi” – va dir.

Al finalitzar el discurs, els mateixos adolescents van dedicar-li un aplaudiment, més llarg que el temps de conferència.
Per tant, és engrescador veure que la gent jove sap apreciar un discurs amb un missatge sobre la responsabilitat i les conseqüències de les nostres actuacions.

Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.

Segons diu l’article 12 de la Constitució Espanyola del 1978, una persona assoleix la majoria d’edat als 18 anys quan obté la capacitat d’obrar, a excepció que tingui algun tipus d’incapacitat. A aquesta edat, se li reconeix la plena capacitat jurídica a l’haver adquirit la maduresa intel·lectual i física suficient per tenir una voluntat vàlida.

Molt bé!

En algun cas penso que, a aquesta edat, no s’ha assolit del tot, i en d’altres casos es pot haver aconseguit tranquil·lament als 15 anys o abans. Això dependrà de la constitució física i mental de cada persona, de la educació rebuda i d’una sèrie de factors externs que ens fan a tots diferents.

A aquesta edat, als 18 anys, la persona pot anar a la presó si fa una falta greu. També es pot treure el permís de conduir cotxe, legalment pot participar en unes eleccions i, en resum, te l’edat escaient per considerar-la adulta. S’entén així que és responsable de tots i cadascun dels seus actes i, per tant, no li cal el consentiment dels pares o tutors si és el cas per fer el que sigui. Però això als divuit anys.

Fins als setze, una persona te l’obligatorietat d’estar escolaritzada, per aprendre tot el que li pot ser necessari a la vida adulta. A partir d’ aquesta edat podrà escollir continuar estudiant o bé podrà entrar al mercat laboral, o si més no, provar-ho.

Però vet aquí una de les contradiccions d’aquest govern progressista que ens mana: rebaixen l’edat a la qual es pot accedir a la compra de la pastilla de l’endemà, fins als dotze anys!

Si, si, fins als dotze anys! i sense cap mena d’autorització ni consentiment dels pares, ni tan sols la prescripció mèdica imprescindible per molts medicaments considerats menys tòxics o agressius.

Ho considero un greu error!

Tant me fa que diguin que també es pot aconseguir de sota ma, que s’eviten embarassos no desitjats, etc. És el fet, la forma de facilitar-ne l’accés i els seus possibles efectes col·laterals.

A aquestes edats, les persones adolescents, el jovent, s’està formant. S’estan creant persones! I en molts casos no tindran ni el cos format del tot, ni la capacitat d’entendre el que els està passant, i els hi donem facilitats per no pensar, per actuar instintivament, quan les hormones estan en plena efervescència.

I trobo que aquestes generacions que creixen patiran de valors contradictoris innecessaris: als dotze anys s’inicien als instituts i, segons com, cal signar una autorització dels pares per tal que se’ls puguin administrar un analgèsic o antitèrmic en cas de necessitat. Però en canvi sortiran al carrer i podran comprar la pastilla de l’endemà com qui compra un croissant per berenar, sense comptar amb els riscos ni, evidentment, haver rebut l’educació necessària abans. Això si, serà perfectament legal.

Potser cal anar a l’arrel del problema. Considero que tampoc és normal que, segons el Ministeri de Sanitat, més de 10.000 menors quedin embarassades durant el 2007 en el conjunt de l’Estat i, d’aquestes, més de 6.000 vagin avortar. Alguna acció s’ha de prendre, però no la liberalització de la pastilla de l’endemà amb accés des dels dotze anys!

I les preguntes que ens podríem fer són:

Aquesta societat que estem fent créixer, és la que volem?

No convindria més que les persones menors fossin això, menors, i no les féssim córrer per créixer acceleradament?

Lamentablement, alguna cosa no s’està fent prou bé!

L’esport a casa sempre hi ha estat present.

Potser pel fet que n’he practicat durant molts anys i, a més, crec es és molt sa i necessari. Quan els meus fills eren més petits vam començar amb el judo i, després d’uns anys de bons resultats, un mal rotllo amb l’entrenador i la filla gran, i vam decidir deixar-ho.

L’any passat ja va ser any de futbol!

El Pau amb els companys de l’escola cap al Sant Pau. I la Roser al primer equip femení del base Olèrdola. Va anar força bé. Ens hem fet un fart d’anar seguint-los camp a camp i poble a poble. A vegades a un camp al matí i a la tarda o l’endemà un altre.

Aquest any la previsió pel Pau es que jugui amb el mateix equip, encara deixi l’escola i comenci a l’ institut.

En canvi, a la Roser, l’han vingut a buscar del Vilanova. Després d’uns entrenaments de tempteig i de parlar amb entrenador i directius, ja ho tenim coll avall: aquesta temporada jugarà amb el Vilanova a primera divisió femení.

L’activitat i la disciplina en aquest club, és molt diferent a l’anterior: amb només dues setmanes han fet set entrenaments i dos partits amistosos. En principi sembla es vagin més per feina. L’equip és mes homogeni en quant a les edats (totes estan entre 13 i 18 anys), el qual crec que es positiu per l’ambient del vestidor.

I el que deia al principi, és molt important fer esport pel sacrifici, per l’esforç i per la salut.