jordi parellada

Aquest diumenge, a casa varem sopar d’hora i un cop feta la tertúlia familiar habitual, vaig quedar-me a veure el reportatge “El preu de ser els primers” de la sèrie 30 minuts de TV3 –exce·lent, per cert–. Això m’ha portat a fer aquest article.

Els que el vareu veure com jo, desconec si us va passar el mateix. Però a mi, a mida que anaven avançant les imatges, anava pensant amb el contrast de la situació d’aquí.

El reportatge tracta dels canvis en el sistema educatiu que estan portant a terme, des dels anys setanta, a Corea del Sud. Amb una política gubernamental molt concienciada en donar el tomb a la seva situació (7 de cada 10 no sabien llegir), però, sobretot, amb un impuls i recolzament agoserat de les famílies. Un estímul de competició desmesurat i un afany per ser els millors al preu que sigui, que, per a mi, els fa o els farà infeliços.

Al començar s’explica l’evolució creixent que han tingut en l’ensenyament de l’alumnat. Només cal veure els resultats: el 80% de joves tenen formació universitària.

Després s’endinsa en el que anomenen “cap de setmana de sobreesforç i competència educativa”, on els objectius bàsics són estimular als nens de primària, per aprendre a superar i a valer-se per si mateix, sota unes estrictes activitats paramilitars. Tres dies i tres nits incomunicats, vestits de soldat, sotmesos al règim marcial per “anar més enllà dels seus límits”.

Surten nens plorant i angoixats, i penses: que mesquins són els pares que els fan patir aquest tràngol. D’altres que ho superen.

Posteriorment veiem la vida diària d’una jove adolescent. Bé, dic vida, per dir alguna cosa. Es lleva a les 6 del matí. A quarts de vuit entra a l’escola pública i en surt a les 6 de la tarda. Es queda a estudiar a l’escola fins aproximadament a les 10 del vespre. Moment el qual, la mare la recull i l’acompanya a classes particulars a l’altra punta de la ciutat. Hi entra prop de les 11 de la nit. Arriba a casa a la 1 de la matinada. Aquell dia haurà fet una jornada de 19 hores de treball i només n’haurà dormit 5. Així quatre dies a la setmana.

La mare, cofoia, encara dubte si aquelles 5 hores de son no podria aprofitar-les. Per si de cas, li posa un CD d’història en anglès mentre s’adorm. El seu objectiu no és treure únicament bons resultats sino ser els millors. Jo estaria ko a la segona frase!

En el cas dels estudiants de primària la cosa s’hi assembla bastant. A l’estiu, estudiar, estudiar i estudiar.

La família viu obsesionada en la preparació constant, en la superació continua, per aconseguir ser els millors.

Un grup de noies adolescents reconeixen que tenen molts moments de decepció, de plors. En canvi, tenen poques hores de diversió. Admeten que estan perdent la seva adolescència. No obstant estan convençudes que és l’únic camí. Un camí que les portarà a treballar 15 hores al dia, buscar una segona feina per pagar les classes particulars dels fills que puguin tenir –dubto que tinguin massa temps per fer-los– i que els deixarà, com a record d’infantesa, els sacrificis fets i no les estones jugant amb les amigues i amics.

La pressió dels pares és molt forta. Tan, que alguns fills i filles en pateixen les conseqüències amb malalties despressives, estrés i transtorn del son. L’índex de suicidi entre els joves creix cada any.

L’anècdota familiar: un cop a la setmana surten per sopar tots junts.

I la reflexió:
Contrast. Fort contrast amb la situació d’aquí. També tenim una societat competitiva però sense arribar a l’extrem obsessiu d’aquests sudcoreans. Potser aquí manca més capacitat d’esforç. Allà els sobra.

Segurament hi ha coses positives en tot aquest procés formatiu tan bèstia, però aquest ritme trepidant tan desmesurat no pot ser bo. Els nens i nenes han d’estudiar i fer els deures, però també han de jugar. Els adolescents han de concentrar-se en els estudis, però també han de créixer amb l’esperit i els sentiments. I els universitaris han de ser bons estudiants per a tenir una societat de prestigi, però també han de gaudir fent esport, sortint de festa i palpant la realitat.

Per això, com que totes les masses piquen, cal aplicar el senderi i buscar l’equilibri, com en totes les coses. Perquè estem en un món on tot tendeix a l’equilibri.

Si voleu fer un cop d’ull al reportatge, el podeu trobar a: http://www.tv3.cat/videos/3898594/El-preu-de-ser-els-primers

Quan ets jove, sovint el tema de les malalties i el d’un final digne et pot passar per desconegut, sobretot si no el pateixes en primera persona o en la d’un familiar molt proper.

A mida que et vas fent gran, però, aprecies que es van fent les “substitucions naturals” d’aquest món. I és que,com diu la dita popular, ningú queda per llavor.

Veus com marxen els avis, el pares, alguns familiars propers, i que es cumpleix rigurosament la “llei de vida”.

Una alteració en aquest ritme no hauria d’existir.

Malgrat que els grans avenços mèdics, farmacèutics i sobretot l’accés a una millor alimentació han permès allargar l’esperança de vida, ens trobem amb situacions molt difícils d’entendre i d’afrontar.

Es tracta de les situacions en les quals una malaltia, va degradant a la persona humana. Parlo d’alzheimer, de parkinson i de demències senils, o també, perquè no, d’alguns tipus de càncer o ictus. En definitiva, de qualsevol malaltia degenerativa que pot afectar a qualsevol edat.

Se sap que en aquests casos, les persones malaltes, en moments de retorn o lucidesa, se n’adonen de les seves incapacitats i situació i, anímicament els corromp.

Al voltant sempre tenen un o diversos familiars que li fan costat i que tenen un patiment paral·lel, molt sovint, incomprès, que els engoleix la seva pròpia vida.

Llavors et sorgeixen qüestions des del fons de l’ànima que faries a crits, com ara, “quina injustícia” o “perquè això?”.

I et passen pel cap dubtes com, val la pena allargar la vida per sobreviure d’aquesta manera?

O, tenim dret doncs a una mort digne?

I per les pobres persones que estan al voltant que, com deia abans, ho pateixen a fons, els dic que fan una gran feina i el seu consòl és l’esforç per aconseguir un final digne d’una persona estimada.

Molts ànims per a totes aquelles persones que es troben en aquesta situació.

Avui en dia la societat ha fet un avenç importantíssim pel que respecta a la tecnologia relacionada amb la comunicació. Disposem d’informació de l’altre costat del món, tan sols uns minuts després que hagi succeït; en diferents canals i formats: televisions, ràdios, vídeos, internet, premsa tradicional, twitter, blogs, etc.

A més en podem fer recerca dies, setmanes o mesos posteriors, descarregar-nos els podcasts, vídeos, etc. Per tant, estem molt ben servits comunicativament parlant (sense entrar en censures o informacions tergiversades o falses, que també n’hi han).

Però, heu pensat mai quantes d’aquestes noticies són positives des d’un punt de vista general?

Una part dels noticiaris o titulars són sovint desastres, fets per la natura o per l’home –molt més sovint aquests darrers–. Els estrategues de la comunicació recomanen aquests titulars per “enganxar” a l’audiència. La desgràcia aliena i la morbositat atrau massa, molt més que les noticies bones.

Com les ampolles mig plenes o mig buides, hi ha notícies que poden ser positives o negatives segons pel costat on s’agafin. Una part de la població, normalment el col·lectiu que les produeix o promociona, les considerarà positives (o negatives) i el sector oposat o no interessat a l’inrevés.

Però no em vull referir a aquestes, sinó a les que generen sentiments positius. Que ho són per tothom. Aquesta setmana trobem titulars negatius relacionats amb la fallida de Grècia –i dels que anem al darrera–, amb les malversacions de l’SGAE, les explosions a Bombai, els morts a piscines o carreteres, la violència de gènere, etc. Quin panorama, Déu meu!

Però, per sort també n’hi ha de positives –costen més de trobar–, com per exemple, el primer trasplantament de cames al món. Aquesta notícia genera sentiments positius a tothom: al mateix pacient que se li obra una nova opció a la vida i a la resta de persones que pateixen situacions semblants, i persones que es dediquen a aquest món professionalment.

Quina alegria per totes aquestes persones i per al món en general, oi?

Això són notícies positives! Ens convenen més aquestes. Milloren l’ànim de la societat.

Qui no ha sentit mai les frases “és un apassionat en les discussions”, “s’apassiona per la música” o “treballa apassionadament”.

Doncs quines contradiccions que tenen sentiments oposats. Per una banda, el significat de passió està relacionat directament en un patiment. Alhora és una excitació consentida per un mateix. Però la concepció que sovint s’interpreta d’una persona apassionada és que hi posa entrega, dedicació, esforç. Un esforç que es fa a gust, amb el perfecte consentiment propi i que genera satisfaccions des del fons de la persona, difícils d’expressar.

Penso que les persones haurien de viure les seves pròpies passions en la seva vida diària, de forma totalment normal, de tal manera que pogués estar a gust a sí mateixa. Aixó seria un revolsiu allà on participés. Per exemple, al seu treball. Si una persona està a disgust en el seu entorn laboral per les condicions, pel tipus de feina que fa, per les relacions que manté amb els seus caps o col·legues, és molt difícil que visqui apassionadament el seu treball. Quan, per mi, és fonalmental que la feina la visquis de forma apassionada. Es clar que hi intervenen les relacions humanes i sovint existeixen moltes traves per que sigui així. Pensem en un autònom, un pagès, un petit empresari. Si no viu de forma apassionada el seu esforç laboral diari, no té futur.

Traslladem-ho la passió a altres espais: l’esport. Hi ha la frase cèlebre, “és un apassionat de l’esport”. Ho deiem quan una persona es desviu per jugar, participar com a delegat, com a entrenador o com a públic fidel. Quan els colors es porten a dins, hi ha passió!

A la política. Ui, tema complicat.
Per mi, de la mateixa manera que al treball o a l’esport: cal ser apassionat i entregar-se a aquest servei a les persones. I donat que estem davant d’unes eleccions municipals, un alcalde o alcaldessa, un regidor o regidora, que només vol sortir a la foto, que córrer els darrers dies de legislatura per posar els vorals a la carretera, construir rotondes precipitadament, inaugurar claustres sense finalitzar, canviar quatre llums que ni tan sols eren vells o per penjar els rètols dels carrers per demostrar que s’han fet coses i que no s’obliden de ningú, tenen un greu problema, no viuen de forma apassionada per la representació que tenen.

Per tant, una recomanació, apassioneu-vos per les vostres dedicacions i trieu qui millor us apassioni.

“Aquest any hauràs de deixar l’escola de futbol i tu la rítmic. Jo deixaré les classes d’anglès, i això de sortir a sopar cada dissabte, també ho deixarem. A més, intentarem vendre el segon cotxe; total, pel poc que el fem servir! Tampoc podrem fer la sortida a la neu i, les vacances d’estiu, anirem a casa dels avis d’Altafulla. Respecte a aquell abric que tan t’agradava, mirarem si fent un sorgit al que tens, passem una temporada més. Haurem d’esperar a les rebaixes per veure si podem canviar les sabates. Ara, de moment, les portaré al sabater per posar unes soles noves. Buscarem un pis de lloguer baratet. El que tenim no el podem pagar i el banc ens reclama les mensualitats. Nois, el pare s’ha quedat sense feina i la meva s’aguanta pels pèls. Hem perdut una part important dels nostres ingressos i cal ajustar-nos molt mentre no canviï la situació”. Aquesta frase o similars poden haver estat plantejades en el sí de moltes famílies davant dels fills, en un profund acte de reflexió, sobretot en els darrers temps de crisi, i són totalment vigents.

També podem escoltar-ne d’altres amb consideracions sobre actuacions passades, com ara “ja t’ho deia jo que no ens feia falta canviar de cotxe. Tenia quilòmetres però no patia de res i podia aguantar uns anys més” o de l’estil “si haguéssim estalviat una mica en lloc d’engrescar-se a canviar de casa i fer-nos portar el menjar cada cap de setmana”. Clar que podien estar replicades amb respostes del tipus “tu tira, si quedem a deure, abans no ens el prenguin, ja serà vell” o bé “aprofita ara, que n’hi ha. Ja buscarem qui ens doni alguna subvenció. Sempre hi som a temps per anar a fer de paleta o de manobre”.

Es clar que hi ha de tot al món! Però la conducta conseqüent, sovint, escasseja.

Ho he dit altres vegades, estirar més el braç que la màniga, mai ha portat a enlloc. I això és el que ha passat al darrer govern tripartit: no ha actuat amb una conducta conseqüent. I ja som al cap del carrer: fortes retallades pressupostàries de costos expletius i importants retallades d’altres que mai hauríem pensat que caldria retallar.

Quan els pares (entenent-los com a gestors de l’economia familiar) d’una família formada pels mateixos pares, els fills i, a vegades, els avis o altres parents, fan un plantejament com el que escric més amunt, la situació que viuen és dolenta, crua i, fins i tot, dramàtica. Possiblement condicionada per l’entorn, però amb responsabilitat directa sobre els seus actes precedents.

Quan la Generalitat (entenent-la com a gestor de l’economia d’un país), s’imposa retallades de l’estil que ho està fent, és per què la situació a la que ha arribat és dolenta, crua i , fins i tot, dramàtica. La situació de crisi l’ha condicionada, segur, però els actes precedents delaten la seva responsabilitat.

Per tant, considerem un pas en ferm el fet d’aquesta important contenció de cara a sortir d’aquest pou, com a mínim mentre la situació no canviï.

Qui més qui menys, principalment en la seva etapa de joventut, en format escolar, amateur o professional, individual o col·lectiu, ha practicat algun esport i ha vist com el seu equip sortia reconfortat o decebut depenent del resultat del partit o competició, i més o menys d’acord amb les decisions arbitrals.

Fruit de la preparació i de la tècnica utilitzada, de la concentració del moment, dels esforços dels entrenaments, de la qualitat individual o de conjunt, i d’una sèrie d’accions i valors coneguts i preparats amb antel·lació, i, òbviament, de l’equip contrari, s’obtindran millors o pitjors resultats.

Al final però, al camp, a la pista, al circuit, a la piscina o al tatami, (more…)