jordi parellada

Qui més qui menys, principalment en la seva etapa de joventut, en format escolar, amateur o professional, individual o col·lectiu, ha practicat algun esport i ha vist com el seu equip sortia reconfortat o decebut depenent del resultat del partit o competició, i més o menys d’acord amb les decisions arbitrals.

Fruit de la preparació i de la tècnica utilitzada, de la concentració del moment, dels esforços dels entrenaments, de la qualitat individual o de conjunt, i d’una sèrie d’accions i valors coneguts i preparats amb antel·lació, i, òbviament, de l’equip contrari, s’obtindran millors o pitjors resultats.

Al final però, al camp, a la pista, al circuit, a la piscina o al tatami, (more…)

L’esport a casa sempre hi ha estat present.

Potser pel fet que n’he practicat durant molts anys i, a més, crec es és molt sa i necessari. Quan els meus fills eren més petits vam començar amb el judo i, després d’uns anys de bons resultats, un mal rotllo amb l’entrenador i la filla gran, i vam decidir deixar-ho.

L’any passat ja va ser any de futbol!

El Pau amb els companys de l’escola cap al Sant Pau. I la Roser al primer equip femení del base Olèrdola. Va anar força bé. Ens hem fet un fart d’anar seguint-los camp a camp i poble a poble. A vegades a un camp al matí i a la tarda o l’endemà un altre.

Aquest any la previsió pel Pau es que jugui amb el mateix equip, encara deixi l’escola i comenci a l’ institut.

En canvi, a la Roser, l’han vingut a buscar del Vilanova. Després d’uns entrenaments de tempteig i de parlar amb entrenador i directius, ja ho tenim coll avall: aquesta temporada jugarà amb el Vilanova a primera divisió femení.

L’activitat i la disciplina en aquest club, és molt diferent a l’anterior: amb només dues setmanes han fet set entrenaments i dos partits amistosos. En principi sembla es vagin més per feina. L’equip és mes homogeni en quant a les edats (totes estan entre 13 i 18 anys), el qual crec que es positiu per l’ambient del vestidor.

I el que deia al principi, és molt important fer esport pel sacrifici, per l’esforç i per la salut.

Inici de temporada de judo i …, lesió !!!

El dimecres de la setmana passada, dia 5 va començar la temporada de Judo del Budo Casal. I aquest any he decidit tornar a l’activitat esportiva. A la feina cada vegada em passo més temps assegut a la cadira del despatx, fent gestions per correu electrònic o telèfon. Així doncs, cal fer una mica d’activitat desestressant i alhora que et faciliti mobilitat, flexibilitat, fons, etc. En resum bona salut.

I tot això molt bé. Dos dies anant a córrer i a continuació una bona suada. El tercer dia m’ho salto per l’activitat política de l’Onze de setembre (traslladada al dia 10). I al quart dia, cap al final de l’entrenament, un gir mal donat sobre el peu esquerra fa que se m’enganxi al tatami i el meu propi pes provoqui un doblegament de tots els dies sobre el mateix peu. Resultat: esquinç de lligaments. I no d’un de sol, no. Tots els que hi ha entre els mateixos dits i el turmell: sobre el pont, a l’interior, a l’exterior.

I tinc un peu de color blaugrana. És a dir, per una zona es veu morat i per l’altre blavós.

Avui he estat a urgències i els he ensenyat el meu peu/bota (inflat). I au!, uns quants dies de repòs a casa sense moure’l massa.

Que hi farem!

Acabo de veure el resultat del futbol. I veig que al Barça n’hi han fotut dos.

Tan sols han passat uns dies de l’eufòria desmesurada, del gol del Messi, de la golejada al Getafe (ja em direu, fa poc era de segona). I vet’ho aquí, el Villareal ens en fa dos i ara, a patir, perseguits d’aprop.

M’agrada l’esport però mai m’he sentit “arrossegat” pels fanatismes del futbol. Les grans concentracions de gent no m’atrauen gens. I les dependències que genera (bones i dolentes). Però aquests colors, sí, me’ls sento meus.

Però noi, es que no ajuden gens!

Crec que el millor és veure-ho de lluny, sense implicar-se. I que s’ho facin, que a nosaltres no ens resoldran res aquesta colla!

La meva filla Roser fa judo des del setembre de 2002. I el Pau i l’Anna també, encara que van començar més tard.

I ho fa força bé. Sembla que te estil (segons l’entrenador del club). L’any passat, sense anar més lluny, va quedar 3a al campionat d’Espanya infantil. I això, per un club modest com el Budo Casal, és molt. I per ella una gran satisfacció, clar.

Doncs bé, feia unes quantes setmanes que la cosa no rutllava. La seva motivació pel judo havia canviat com quan es fa fosc al capvespre. I després d’uns quants intents per part de tots, ha arribat el campionat provincial. I n’hem sortit molt satisfets. Ha fet la segona posició tot i guanyant a la Paula que ha quedat primera. Però, ves per on, els punts l’han deixat en segona posició.

Ara veurem què tal ho resolt la setmana propera al campionat de Catalunya. Si fa primera podrem repetir, com a mínim en participació, al campionat d’Espanya.

I a casa i al club, ens fa molta il·lusió.

Esperem que el sol que despunta sigui per tenir un dia clar i llarg.