Com es ve dient en els darrers temps, estem patint un conjunt de crisis, molt importants. Entre totes en tenim una que possiblement condiciona o pot afavorir a les demés: la crisi de valors.

A mida que ens fem grans, que veiem marxar generacions properes amb valors ben arrelats i que n’arriben de noves amb pautes tan diferents, palpem que ens convé fer una reflexió sobre aquests valors i fer pedagogia a les noves generacions.

Sovint també sentim queixes d’aquesta societat que ens porta cap a llocs sense retorn, on no hi tenim res a fer. Particularment considero que el quefer de l’entorn –la societat– ens afecta, evidentment, però que hi tenim una oportunitat que no hem de deixar escapar. Molts granets de sorra fan una pila i unes quantes piles una muntanya. Per això, entre tots, cal mantenir-nos ferms en els valors que els pares i avis ens han transmès, fonaments de les nostres accions, i que continuem la transferència als nostres fills i néts, amb paciència i persistència.

En relació amb aquests valors, fa només uns dies, llegia un article d’un conegut empresari nord americà, Bill Gates, propietari de l’empresa de software que factura més al món, Microsoft, i que explicava les seves reflexions com a pare en una conferència davant d’una colla d’adolescents d’una escola de secundària. Els escassos minuts de la seva intervenció van ser missatges molt clars i contundents de futur, basats en unes pautes de comportament molt senzilles.

Com que crec que són totalment aplicables a qualsevol família amb fills en edat d’aprendre (i persona adulta també), els escric a continuació.

1. La vida no es justa, acostuma’t-hi.
2. Al món no li importa la teva autoestima. El món espera que aconsegueixis alguna cosa abans que et sentis bé amb tu mateix.
3. No guanyaràs 5.000 dòlars al mes quan hagis acabat de superar l’escola secundària, i no seràs un vicepresident amb telèfon integrat al cotxe fins que els guanyis.
4. Si creus que el teu professor és dur, espera a tenir un cap a la teva feina. Aquest no tindrà la vocació d’ensenyament, ni la paciència que requereixis.
5. Treballar en una hamburgueseria no està per sota de la teva dignitat. Els teus avis tenien una paraula diferent per descriure-ho: en deien oportunitat.
6. Si t’equivoques, no és culpa dels teus pares! Així que, deixa de queixar-te dels seus errors: aprèn-ne d’ells.
7. Abans del teu naixement, els teus pares no eren tan avorrits com són ara. Van començar a ser-ho per pagar les teves despeses, rentar la teva roba i escoltar-te parlar sobre la teva visió avançada de les coses. Així que, abans de salvar els boscos contaminats per la generació dels seus pares, prova de netejar les coses de la teva pròpia vida: començant per la teva habitació!
8. A la teva escola, la diferència entre guanyadors i perdedors pot ser inexistent, però a la vida real no. En algunes escoles, s’han adequat els exàmens i es donen tantes oportunitats com es vulgui per a obtenir les respostes correctes i fer les coses més fàcil cada dia. Això no te cap semblança a la vida real!
9. La vida no es divideix en semestres. No tindràs unes llargues vacances d’estiu a llocs llunyans, i molt pocs caps estaran disposats a ajudar-te per tal que et trobis a tu mateix. Tot això ho hauràs de fer –si ho desitges- en el teu temps lliure.
10. La televisió no és la vida real. A la vida quotidiana, les persones de veritat ha de sortir de la cafeteria per anar a la feina.
11. Sigues amable amb els més aplicats de la teva classe. És probable que acabis treballant per a un d’ells.

Em va sorprendre aquest discurs, ja que em tenia acostumat a trobar-me discursos envoltats de tecnologia. Aquest pare deia convençut que havia sofert un canvi important després dels primers anys de vida dels seus fills. “Mai m’hauria pensat que podia aprendre tantes cançons infantils amb ells i que fossin els meus fills els que m’ensenyessin a ser més humil i més pacient” –deia–.

A més afegia la seva pròpia experiència quan, de jove, va decidir deixar els estudis universitaris per començar una empresa, i els seus pares molt enfadats, havien hagut de comprendre la situació. “Van ser molt pacients amb mi” – va dir.

Al finalitzar el discurs, els mateixos adolescents van dedicar-li un aplaudiment, més llarg que el temps de conferència.
Per tant, és engrescador veure que la gent jove sap apreciar un discurs amb un missatge sobre la responsabilitat i les conseqüències de les nostres actuacions.

Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.