jordi parellada

Aquest és el títol d’un l’article que avui es podia llegir a la vanguardia digital article I m’ha sobtat i l’he llegit.

I em sembla que ningú estarà en contra que, des de la visió de sostenibilitat i estalvi energètic, un únic habitatge és més econòmic i ecològic que dos, o tres, o n.

Però perquè cal embolicar-ho amb el divorci! Ja sabem que està molt de moda, i ja s’està ratllant el 50% de matrimonis divorciats.

Però fem-ho des de només la visió d’estalvi (energètic i econòmic). No fa pas masses anys, els nostres avantpassats, probablement els nostres avis, estaven acostumats a compartir un mateix sostre amb tres generacions: la dels avis, la dels pares i la dels fills, néts dels primers. I en aquells casos si que es produïa estalvi.

També és cert que sovint es produïen friccions entre avis i pares, sogres i joves, filles i àvies, etc. Però l’article motiu d’aquest escrit tampoc se’n fa ressò d’altres qüestions!

Fa uns tretze anys vaig estar de viatge amb la dona i la meva filla petita per Suïssa. I ens va sorprendre molt trobar moltes persones grans dinant o sopant soles en un restaurant, cafeteria o menjador d’un supermercat. I és que no n’hi havia dos o tres cada cop no, sinó que n’eren de mitja dotzena en amunt. I en pobles i ciutats diferents. Després de preguntar amb entesos d’allà, ens van explicar que es tractava d’una situació molt comuna al pais.

I em pregunto, aquesta soletat és bona per l’individu? i pel medi ambient?

On està la felicitat i el poder compartir les coses quotidianes amb algú que enriqueix i aporta sentit a la vida?