El diumenge passat a primera hora del matí. Tal i com ell havia volgut. Morir a casa seva, al voltant dels seus feligresos. Sense ensurts.

El dilluns l’enterràvem acompanyat per una multitud de persones: veïns i veïnes de Sant Cugat i de Sant Sebastià. I de Sant Pere Molanta i d’Avinyó Nou i de Vilafranca, i de molts altres llocs.

La missa la va celebrar el Bisbe acompanyat de 13 mossens de les parròquies de la zona.

Ja feia molt temps que estava fomut. De fet el coneixia des de feia uns disset o divuit anys i sempre l’havia vist fomut. L’ull tapat, la lectura lenta i sovint repetida, el seu caràcter dur i roent, però un home tranquil amb una gran cultura.

Forces vegades havia estat parlant amb ell al seu “despatx/biblioteca”, bé parlant dels avantpassats de la família, bé de les obres que calia fer al monestir, bé de la política, bé de la seva salud i tossuneria, o de moltes altres coses.

I ara em sap greu no haver pogut parlar amb ell d’ençà del seu retorn de l’hospital.

Recordo els dies que anava a fer el curset prematrimonial o les xerrades mentre l’acompanyava en cotxe després de missa, o els batejos dels meus fills i les comunions, …

Feia 54 anys que era capellà d’aquestes parròquies i, clar, n’havia vist de tots els colors.

Destacava la seva tossuneria. Recordo encara quan un dia va caure al sortir de missa i quan els de l’ambulància el va venir a buscar els va fer marxar per allà on havien vingut amb les mans buides.

La seva vocació i devoció per la història era molt enriquidora. Sempre tenia un escrit o un llibre o una anotació feta en la seva petita gran biblioteca. I si ho desconeixia, la setmana següent ja ho havia esbrinat.

Es clar que tampoc era el típic rector que s’apropa al poble!

Però com diu la dita, ningú queda per llavor!

I sap molt greu, però és la vida.

Descansi en pau, mossèn!