jordi parellada

Aquest matí s’ha celebrat l’acte de constitució de l’ajuntament d’Avinyonet del Penedès, a l’igual que els gairebé mil de la resta de Catalunya o vuit mil noséquants del conjunt de l’estat.Si bé ja havia participat com a espectador en l’anterior constitució de l’ajuntament donant suport a l’amic Andreu, únic regidor convergent dels darrers quatre anys, aquest cop l’he viscut en la pròpia pell.

D’entrada m’ha sobtat la poca assistència de públic a un acte democràtic com aquest (veure l’article Tots hem guanyat ?) i després la poca presència protocolària del mateix acte:

• Només dos regidors dels vuit homes regidors portàvem americana i corbata (ni tan sols l’alcalde).

• Fins que no m’ha tocat a mi prometre el càrrec, ningú s’havia aixecat de la cadira per fer-ho!

• No hi ha hagut vara de mando, ni cinta, ..

• i al final de tot, ni un petit refrigeri

Potser es que visc en un altre planeta?

Dels tres discursos, un per cada representant de cada partit, dos sense agraïments. El de l’alcalde (llegit) demanant de nou treballar conjuntament per enfocar-se als veïns; el dels independents (llegit) demanant que se’ls escolti encara que siguin minoritaris.

Com a mínim el que he fet jo (no em cal la padrina), agraint a tothom l’esforç dipositat en la candidatura a la qual em presentava, tant als que ens han donat el vot, com els familiars i amics que ho han patit d’aprop, i sobretot encarant-lo a intentar dedicar l’esforç i el compromís al municipi, intentant portar a terme un programa que, malauradament per tots, serà difícil de tirar endavant sense disposar de la majoria.

Però bé, disposaré de quatre anys per encomanar la feina i les formes a la resta de membres del consistori (si es deixen).

Finalment doncs, ja sóc regidor!

Doncs si, ahir vaig disfrutar com un nen petit.

Fa uns tres anys a casa ens varem plantejar anar de vacances als Estats Units. En aquell moment, les presses, la feina, els avis, etc, va fer que no acabéssim de fer els preparatius i, per tant, ens n’anéssim a un altre lloc (va ser a la fantàstica illa de Formentera).

El baix preu del dòlar fomentava el viatge!

L’any passat l’avi estava molt fomut i no va ser possible fer la gran escapada i ens en vam tornar a anar a Formentera (algun dia explicaré els detalls d’aquesta fascinant illa).

El passat octubre un congrés de 6 dies a San Francisco per motius de feina em va acabar de convençer que allà tenen motius per visitar-los.

I aquest any, decidits a anar-nos’en de vacances cap a Califòrnia.

I precisament ahir vaig passar per l’agència per pagar els bitllets. Seran uns quants dies de juliol per gaudir en família. Anirem de Los Angeles a San Francisco passant per Las Vegas, els parcs, les platges, les ciutats, etc. Tots cinc estem super il·lusionats. Els nens ho han explicat a l’escola!

Ara, amb els preparatius compartits, viurem uns dies fantàstics, i després allà esperem que també.

De moment, doncs,  a començar a disfrutar com un nen petit!

Avui fa un mes que el meu cunyat Ramon va patir un accident. I quan ens ho explicava no ens ho voliem creure. Acabava de sortir d’una reunió d’un carrer cèntric a Barcelona i caminava ràpid cap a l’aparcament per agafar el cotxe i anar cap a un altre lloc on l’estaven esperant.

De sobte es para i recorda que el cotxe l’ha deixat a un altre indret, i gira de cop canviant de direcció. I va ser amb tanta mala fortuna que va fregar la ratlla del carril bici que separa els vianants de les bicicletes en aquella zona peatonal.

I el que ja deveu haver intuït, una bicicleta que, això si, anava correctament pel seu carril bici, va embestir-lo com els toros als “encierros“ de Pamplona. Estès a terra, semi conscient, s’intenta aixecar i no pot. Un amable recepcionista d’un hotel proper avisa l’ambulància i en dos minuts l’estan recollint.

A l’hospital li diagnostiquen fisura de pelvis!  i un mes immòbil i entre dos i tres mesos de recuperació per poder tornar a caminar i treballar. Ah! també sent comentaris de: “mira un altre accident de bicicleta, ja en portem .. ” i “.. i aquest cop no ha estat cap àvia ..”

I es clar, els primers dies a hospital i ara ja comptant les hores i els minuts, restant immòbil al llit de casa seva! Transformant-se la seva vida en un instant, malaït instant, malaït gir sobtat, perquè clar, no pot aixecar-se, ni bellugar el cos, ni que sigui per orinar!

Estic d’acord amb els carrils bici, però també estic d’acord amb les zones peatonals, i fins i tot amb els cotxes!

Però em sorgeixen algunes preguntes òbvies:

1. Tenim consciència d’utilitzar el carril bici?
2. I de respectar i ser respectats des de dalt o des de baix d’una bicicleta?
3. Una senzilla ratlla és suficient per garantir la seguretat de tots en les zones peatonals?
4. O és que ens manca cultura de bici?