Aviat farà els quatre mesos que el pare ens va deixar. Va ser una malaltia llarga amb un final intens. I és que sempre penso que la vitalitat d’aquest home no s’esgotava i sempre m’havia semblat que ens faltaven moltes hores de conversa i de compartir. Cap al final amb una mirada o una abraçada ens enteniem.

I és que cada vegada que passo per la ronda de dalt, cap a la sortida 5, Vall d’Hebron, no deixo d’emocionar-me. Primer les visites periòdiques, després els tractaments ambulatoris, després el primer ingrés llarg i després els darrers dies de vida.

Tot i així vaig viure molt aprop d’ell tots els seus darrers dies.

I que me’n queden de coses per explicar-li!